Cerca de crítiques

Enquesta

Mozart era això

28/1/2016 |

 

Programa: Sir John Eliot Gardiner: Missa en Do menor de Mozart

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

Són poques les ocasions en les quals, a la sortida d’un concert, es té la sensació d’haver sentit la millor versió possible d’una obra mestra de la història de la música, d’haver presenciat una actuació tan propera a la perfecció que difícilment les paraules podran descriure en la seva dimensió l’esdeveniment. I parlar de perfecció en un concert dedicat íntegrament a la música de Mozart són paraules majors. És clar que si els intèrprets són els English Baroque Soloists, el Monteverdi Choir i els dirigeix el senyor Gardiner, tot va prenent sentit. Sir John Eliot Gardiner s’ha guanyat amb tenacitat, rigor i talent un lloc al Walhalla dels directors d’avui dia. I el camí no era fàcil.

Procedent de la direcció coral i centrat en el repertori barroc, va ser capaç d’integrar dos vessants interpretatives. D’una banda, la gran tradició anglesa dedicada a la música antiga, que va córrer durant molt de temps paral·lela als conjunts alemanys, belgues i holandesos que van sacsejar el repertori barroc i prebarroc a partir dels anys 60. Per altra, i centrant-nos en Mozart, un corrent interpretatiu que havia arribat al seu punt àlgid amb l’orquestra de Saint Martin-in-the-Fields amb Sir Neville Marrimer al capdavant, culminant així una tradició que deu molt a la instaurada pel Festival de Glyndebourne i a figures més o menys vinculades a aquest, com Sir John Pritchard o Sir Thomas Beecham. La confluència d’aquestes dues escoles en Gardiner ha cristal·litzat per oferir-nos un Mozart subtil i expressiu; equilibrat i passional; de so contundent i alhora transparent; juganer i transcendent; enèrgic i reflexiu. En definitiva, els elements necessaris per transmetre tot allò de genial que hi ha en la música de Wolfgang Amadeus Mozart, tan sovint víctima d’interpretacions que no estan al nivell de les seves exigències. El Mozart de Gardiner és capaç de subjugar-te per la seva perfecció al mateix temps que per la seva emotivitat. Com ha de ser, però que difícil és trobar-ho!

L’ambient a l’Auditori per la visita del director anglès i els seus conjunts era de gran expectació. D’aquelles nits en que es percep que alguna cosa important succeirà. El gran reclam era la Gran Missa en do menor, KV 427, però també estava anunciada al programa la Simfonia 40 de Mozart. Abans d’arrencar però, per megafonia es va anunciar que, per desig exprés del Sr. Gardiner, aquesta seria substituïda per la Simfonia 41, “Júpiter”. Un canvi que feia encara més atractiu el programa, tot i que l’anunci va rebre alguna protesta airada una mica fora de lloc. Els conjunts i el mestre van ser rebuts a l’escenari amb tancades ovacions i a canvi van oferir una “Júpiter” canònica, impecable, amb unes cordes càlides i transparents, marca de la casa, i uns metalls, tots ells d’època, pràcticament perfectes en cadascuna de les seves intervencions. Va sobtar com, en l’àmbit acústic, el so i el volum dels English Baroque Solists es va adaptar com un guant a la no sempre fàcil acústica de l’Auditori. Un so ple que permetia escoltar totes i cadascuna de les veus gràcies a la tasca d’un Gardiner detallista però sempre atent a l’equilibri del conjunt i de l’obra. La mostra definitiva d’aquesta perfecció va ser una fuga final, la del darrer moviment, exultant. Una interpretació de llibre. En els Baroque English Soloists, que van tocar la simfonia dempeus, no saps si admirar més la qualitat de cadascuna de les seccions, l’equilibri entre aquestes o la unitat orgànica del seu so. I si, a més, l’hi afegeixes un cor com el Monteverdi Choir per interpretar la Gran Missa en Do menor, els resultats poden ser prodigiosos. I a fe que ho van ser!

La Gran Missa en do menor és, una (més) de les grans creacions mozartianes, malgrat estar incompleta com el Rèquiem, la següent i última missa escrita pel músic austríac. Estrenada a Salzburg, però no a la Catedral sinó al Monestir de Sant Pere, és l’única missa que no va escriure Mozart per encàrrec, sinó per un vot personal relacionat amb Costanze, la seva esposa, qui va assumir la part de soprano en la primera interpretació del 26 d’octubre de 1783. No hi ha dubte que l’aprofundiment en l’obra, i especialment en l’art contrapuntístic, de Bach i Händel, va renovar en Mozart les ganes de compondre música sacra, que havia cultivat sovint en la seva joventut. L’ombra d’aquests dos gegants de l’oratori es percep des de l’acord inicial del dramàtic Kyrie o el fervor coral del Gloria in excelsis Deo. Però el geni de Mozart aconsegueix de manera magistral integrar aquestes influències en un llenguatge propi i enlluernador. Per tant Händel, Bach, Mozart…i Gardiner de mestre de cerimònies. Aquests són, probablement, els tres compositors més decisius en la seva carrera i en les obres dels quals ha mostrat de manera més fefaent el seu talent. Tot plegat va donar peu a una interpretació gloriosa, amb moments absolutament insuperables.

Més enllà dels esmentats Kyrie i Gloria, subratllar la intensitat sostinguda i l’impressionant ostinato del Qui tollis, que va contrastar amb l’austera perfecció contrapuntística del Quoniam tu solus, en el que fagot, flauta i oboè es van lluir al costat de la soprano americana Amanda Forsythe, que va tenir una actuació destacada, lluint-se en el Kyrie inicial, malgrat un parell de notes greus inaudibles, fet força habitual, i sobretot en un Et incarnatus est de manual. La va acompanyar, com a segona soprano, Hannah Morrison, de timbre un xic més fosc, que va complir amb escreix i va combinar bé amb el timbre de Forsythe. També ho van fer el tenor Gareth Treseder, de veu poc interessant però bona musicalitat, i el baríton Alex Ashworth en les seves curtes intervencions.

Comentari a part mereix el Monteverdi Choir. Vint-i-sis cantants d’una qualitat excepcional, sovint dividits en dos cors, com requereix la partitura, que van fer una exhibició de cant coral, des del dramatisme del Kyrie inicial passant pel fervor del Gloria o la grandiositat del Jesu Christe, mostrant un so variat, ple, sense fissures, de gran nivell en totes les seccions i amb una sensibilitat que es va fer del tot palesa en l’ Ave Verum que van oferir de propina, un veritable regal que va posar la cirereta a un concert memorable.

Antoni Colomer
Núvol