26/1/2016 |
Programa: Jeremy Irons amb 'Egmont' de Beethoven
Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu
L’Orchester Wiener Akademie va actuar al Liceu sota la batuta del seu director i fundador, Martin Haselböck. Al programa, dues obres de Beethoven: la Simfonia número 7 en La major, op. 92, i Egmont, op. 84. L’orquestra es va estrenar acompanyada de les veus de la soprano Kerstin Avemo i de l’actor Jeremy Irons com a narrador.
Nit de debuts al Liceu: orquestra, director i solistes. Ple absolut, i aplaudiments entusiastes al final de la vetllada, amb desenes de càmeres de mòbil maldant per enregistrar el moment de les salutacions. Res que no s’hagi vist abans, pensareu. Cert. Però, aquesta vegada, el focus de totes les mirades no va ser una estrella lírica o una batuta de prestigi (que també hi eren), sinó un actor: Jeremy Irons.
L’actor anglès té aquell no se què dels grans personatges d’escena, que fa que tot just posin el peu a l’escenari no els pugis treure els ulls de sobre. Potser és autosuggestió? Potser el renom? Potser l’enlluernament de la fama? Potser el posat, el vestir, l’actitud? Potser. Però només aparèixer Irons ja va rebre l’aplaudiment d’un públic rendit sense exigir res a canvi.
Va sonar l’obertura d’Egmont, el fragment més conegut i interpretat de l’opus 84 de Beethoven, la música incidental escrita el 1810 per a la reposició del drama en cinc actes que Goethe havia escrit el 1787. Quan Irons bada boca, i el públic escolta la seva veu. La veu. I en té prou amb quatre versos, amb l’escena de la competició de tir amb què s’obre el drama, per demostrar que tota l’atenció que va rebre, tot rendiment incondicional, estava justificat.
Irons es va deixar estimar pel públic. També es va divertir, i es va mostrar relaxat i confiat. Però es va lliurar amb passió a la feina, i va fer un desplegament de saviesa professional a l’escenari, en un entorn, recitar acompanyat d’una orquestra, que tampoc no és el més habitual per a ell. La interpretació va ser vibrant, i amb la veu en va tenir prou per dibuixar ambients, esbossar personatges sense d’histrionisme, i va donar alè i vida a les paraules i peripècies de Lamoral, Comte d’Egmont. Dicció impecable, entonació, economia de gest, bona entesa amb el director. Magisteri posat al servei de la música, adaptant, quan calia, el ritme de la prosodia al musical.
El contrapès líric i femení d’Irons va ser la soprano sueca Kerstin Avemo, que, malgrat les intervencions puntuals, va tenir també una actuació impecable. Veu clara i àgil en els aguts i les coloratures, neta de vibrat, no massa ampla als greus, però amb color i so homogeni. Kerstin va donar caràcter al personatge, i va passar del dramatisme a la imploració amb rapidesa i credibilitat, sobretot en l’escena i ària Ah! Perfido, op. 65, que interpretà per obrir la segona part, abans d’Egmont.
La part orquestral va córrer a càrrec de l’Orchester Wiener Akademie, orquestra d’instruments originals fundada l’any 1985 per qui la va dirigir, Martin Haselböck. La intervenció del conjunt austríac va anar de menys a més. A la primer part de la vetllada van interpretar la Simfonia núm. 7 en La major, op. 92. Obra d’una encomanadissa energia, qualificada per Wagner com l’apoteosi de la dansa, al conjunt de la seva interpretació li va mancar contrast i control, i el batec rítmic va tornar-se taquicàrdic en algun passatge. Les fustes en conjunt, i fagots especialment, van tenir problemes per sobrepassar la corda, sobretot durant el primer moviment. L’aire de dansa va donar lleugeresa al l’Allegretto, però li va restar també melangia a la marxa, i va restar efecte al contrast dels temes. El Presto i l’Allegro con brio final no van acabar de trobar un tempo ajustat, i l’empenta que demana la música va portar algunes intervencions solistes, com les de les trompes del darrer moviment, al límit del possible.
Aquests inconvenients, però, es van superar a la segona part, amb tempos més ben ajustats, i color més complet i compensat. Bones intervencions als dos Lieder que interpreta la soprano, amb un just acompanyament a la solista. Energia ben canalitzada als entreactes musicals, fins arribar a la Simfonia de la victòria final que clou l’obra amb optimisme i esperança en el triomf de la llibertat.