Cerca de crítiques

Enquesta

'Giulio Cesare in Egitto' de Händel, al Liceu

L'erosió del temps

27/7/2004 |

 

'Giulio Cesare in Egitto', de Händel. Flavio Oliver, David Menéndez, Ewa Podlés, Maite Beaumont, Elena de la Merced, Jordi Doménech, Oliver Zwarg, Itxaro Mentxaka. Direcció d'escena, escenografia i vestuari: Herbert Wernicke. Reposició: Björn Jensen. Il·luminació: Hermann Münzer. Cor i Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Director: Michael Hofstetter. Fòrum Ciutat, Barcelona, Gran Teatre del Liceu, 25 de juliol.

Una reposició d'un muntatge provinent d'un altre teatre. Aquesta és la proposta operística del Liceu per al magne esdeviment que ha de moure el món i que deixa ben clar la consideració que aquest mereix. Com els grans monuments de l'Egipte faraònic, desgastats per l'acció erosionadora dels segles, el vent, la pluja, la calor, el fred i l'home, la producció del desaparegut Herbert Wernicke ha perdut molta de la seva efectivitat respecte a la seva anterior aparició a l'escenari de la Rambla, fa tres anys, en aquella ocasió com ara muntada per Björn Jensen. El marc escènic, aquesta gegantina pedra de Rosetta reflectida en un gran mirall, continua sent una preciositat i quan la direcció d'escena aparca els gags i es pren seriosament el que diuen els personatges l'efecte pot ser emocionant. Ai las, això no passa pas sempre i l'enfocament irònic de Wernicke es fa pesat per les contínues anades i vingudes dels principals elements mòbils del muntatge, el cap de Pompeu i el cocodril (un Héctor Manzanares justament ovacionat).

Un altre cop, però, l'element més lamentable és la manipulació d'una partitura que s'havia dit que s'oferiria sencera, una mentida com una piràmide, ja que hi ha àries, recitatius i da capos tallats, i fragments afegits provinents d'altres obres de Händel, sense que la lògica dramàtica en surti beneficiada (més aviat al contrari). La justificació de l'operació -es tracta d'un recurs habitual a l'època de Händel)- és una d'aquelles mitges veritats sustentades en una trampa: si bé és cert que Händel feia els canvis que creia convenients segons els cantants disponibles, el muntatge de Wernicke no té la mateixa flexibilitat, és un llibre tancat, amb opcions inamovibles que no tenen en compte les característiques dels intèrprets, la partitura és la que va decidir al seu moment el director d'escena i punt. Dit d'una altra manera, se substitueix el fetitxisme per la partitura pel fetitxisme per la posada en escena. Posats a triar, el cronista ho té ben clar, mil cops abans el criteri del compositor.

Michael Hosftetter va dirigir una versió tan dinàmica i nerviosa, i munífica en les ornamentacions d'alguns da capo, com quadriculada i rígida, avara d'afecte, pobra en matisos i gasiva en sentiment. L'orquestra, això sí, va respondre millor a les necessitats de Händel en comparació amb la lectura de fa tres anys. El debat sobre quina veu és més adequada per interpretar els grans papers compostos per a castrat depèn en bona part del gust de cadascú. El cronista encara no coneix cap contratenor que superi les grans intèrprets femenines del rol de Giulio Cesare en habilitat per acolorir la veu, en la solidesa al centre i en els greus, en potència i capacitat per a les més embogides agilitats, la qual cosa no vol dir que no s'hagi avançat molt. Flavio Oliver va ser un més que apte general romà, més efectiu en un amorosit Aure, deh, per pietà que en el justet vigor marcial en Al lampo dell'armi o un indiferent Alma del gran Pompeo. Entre les noves incorporacions al repartiment, va destacar el vigorós Sesto de Maite Beaumont, una mezzo tirant a soprano d'atractius mitjans, per sobre del rude Achilla d'Oliver Zwarg i el cant forçat d'un David Menéndez que no va treure profit de les dues àries que li van tocar a la rifa al personatge de Curio.

Els repetidors de fa tres anys, tanmateix, van deixar el llistó ben alt, començant per la magnífica Cleopatra d'Elena de la Merced. La jove soprano va copsar a meravella l'evolució del personatge, de la coqueta lleugeresa del començament a la grandesa tràgica del final, amb corprenedores lectures de Se pietà i Piangerò. El timbre d'Ewa Podlés és tan prodigiós i inconfusible que es pot perdonar que, en alguns instants, aflorés la sospita que la seva Cornelia funcionava amb el pilot automàtic, mentre que Jordi Doménech era un sinuosament felí Tolomeo. Tancava l'equip vocal l'efectiu Nireno d'Itxaro Mentxaka, valenta en el tros que quedava de l'ària robada a Giulio Cesare. Cal admetre que ni l'obsessió de Hofstetter per tallar els aplaudiments va impedir que el públic s'ho passés força bé. Alguns hauríem preferit unes dosis més grans d'emoció.

Xavier Cester
Avui