Gran música pels millors intèrprets. Aquesta fórmula, d’una simplicitat quasi diabòlica, sembla que hauria de ser la recepta infal·lible per a tota programació d’èxit, tot i que la praxi ja adverteix que trobar els ingredients adients és de tot menys simple. Per aquest motiu, quan l’alineació astral és la idònia, la melomania es congrega en massa, delerosa per gaudir d’una experiència única. Això és el que van oferir Sir John Eliot Gardiner i els seus conjunts, música i només música, a un nivell tan estratosfèric que van deixar extasiat el públic que omplia L’Auditori. L’epicentre del tsunami emocional va ser la Missa en do menor KV427 de Mozart, aquest corprenedor tors inacabat del qual Gardiner va oferir una versió amatent a les seves múltiples i, en aparença, contradictòries facetes. El gest del director britànic va exacerbar els contrastos sense afectar la unitat interna de la partitura, passant de la reverència al contrapunt dels mestres antics a l’exultació hedonista, del recolliment pietós a les ondulacions sensuals, amb una naturalitat desarmant.

Per poder dur a terme els seus propòsits, Gardiner compta amb un Cor Monteverdi creat a la seva imatge i semblança. Una formació d’una entrega, ductilitat, flexibilitat, expressivitat i conjunció tals que afirmar que es tracta del millor cor del món no és cap gosadia. La millor (que no l’única) evidència la vam tenir en el doble cor del Qui tollis : Gardiner va modelar el so a voluntat, subratllant ara una veu, il·luminant-ne ara una altra, recreant-se en els xocs harmònics, mentre les veus implorants passaven del clam al prec sense cap pèrdua ni de color ni d’intensitat. En els passatges més majestuosos, la plenitud quasi insolent del so dels Monteverdi volia desmentir el fet que a l’escenari només hi havia 26 cantaires.

És obvi que molts melòmans tenien al cap el record del concert del 5 de desembre del 1991, bicentenari de la mort de Mozart, quan Gardiner i els seus van oferir al Palau la Missa i el Rèquiem. En l’apartat de solistes no vam tenir la pluja d’estrelles d’aquella nit històrica, però tant la segona soprano, una Hannah Morrison una mica fràgil, com el tenor i baix extrets del cor van complir. Capítol a part mereix la primera soprano, una Amanda Forsythe lluminosa que, en diàleg amb flauta, oboè i fagot, va convertir Et incarnatus est en un oasi d’hipnòtica voluptuositat.

L’altre braç executor de Gardiner va ser The English Baroque Soloists, amb tot el protagonisme en la primera part. Aquest cronista no es queixarà pel canvi de l’anunciada Simfonia núm. 40 de Mozart per la Júpiter, tal va ser la joie de vivre que emanava de l’orquestra. Si la festa començava amb l’empenta de la simfonia, va acabar amb la dolçor de l’ Ave verum corpus. I, de nou, Gardiner ens va permetre albirar el paradís.