Almanac
Agenda
CrítiquesCerca de crítiques
Enquesta
CRÍTICA
Gran 'Gran Missa'
Gardiner a l'Auditori
25/1/2016 |
Programa: Sir John Eliot Gardiner: Missa en Do menor de Mozart
Lloc i dia:Auditori de Barcelona
Simfonia número 41 'Jupiter' en Do major, K 551 i la Gran Missa en Do menor, K 427 de W.A. Mozart
Dins un selecte cicle de set concerts que ha creuat Europa de Salzburg a Londres aquest mes de gener, combinant les darreres simfonies de Mozart i la seva Missa en Do menor, K 427 i el Requiem, a priori el concert d’anit a l'Auditori de Barcelona havia de ser un dels esdeveniments de la temporada. Encara es recorda la lectura de Gardiner de la Gran Missa K 427, fa 25 anys al Palau, just el dia exacte que es commemorava el segon centenari de la seva mort, el 5 de desembre de 1991 i la gravació dels anys vuitanta del mateix Gardiner d'aquesta obra encara està entre les de referència.
I d’entrada una sorpresa, no pas ben rebuda per a tothom. Instants abans de començar el concert se’ns comunica que, per desig de John Eliot Gardiner, es canvia el programa i que en comptes de la Simfonia núm. 40, escoltarem la núm. 41 ‘Júpiter’. Si el mestre considera que la 41 la porten millor, o si simplement li venia més de gust, endavant! Gardiner proposa el final de l’oratori instrumental abans que el capítol central. Fa un parell d’anys el veterà Nikolaus Harnoncourt feu una relectura interessantíssima respecte les tres darreres simfonies mozartianes, de la 39 a la 41, creades en trenta dies l’estiu de 1788, dotant-les d’una unitat que fins ara havia passat desapercebuda i definint-les com a ‘Instrumental Oratorium’. Des d’aquesta aproximació només la Simfonia 39 té un començament de debò, una gran introducció abans de l’Allegro; i només la Simfonia 41 té un gran Finale, un dels millors que mai escrigué. A més es dóna la circumstància que va escriure-les sense encàrrec previ i sense cap motivació econòmica aparent, fet molt poc freqüent en Mozart.
Gardiner doncs decideix canviar el fatalisme de la tonalitat de la 40, en sol menor, per la majestuositat del do major. Cap problema! Musicalment parlant, la interpretació dels English Baroque Soloist va ser correcta, de fet fins i tot impecable –excepte un petit error de digitació de l’oboè al Minuet- però no va ser excel·lent. Ja hem comentat sovint que l’Auditori no s’adiu a orquestres de cambra o a orquestres ‘petites’ com era el cas dels solistes barrocs i la interpretació va pecar de certa fredor.
Però el millor estava per venir. Només per escoltar el ‘Et incarnatus est’ ja hagués valgut la pena venir. La delicadesa amb què flauta, oboè, fagot i una estel·lar Amanda Forsythe el van bordar va ser exquisida. La Gran Missa K 427 sencera va ser per emmarcar i retre-li homenatge cada dia. Des dels primers compassos del Kyrie, l’arrencada del Cor Monterverdi, les magnífiques veus solistes -excelsa la Forsythe! un àngel!- ja vàrem prendre consciència que viuríem un dels millors moments de la temporada musical. Potència, subtilesa, exactitud, sensibilitat... grandesa. Un Gardiner gaudint del concert dirigint-lo amb suavitat, de memòria, acompanyà satisfet la perfecta màquina que és el Cor Monteverdi recreant una veritable obra d’art.
Un sobri i reflexiu Ave verum corpus va cloure una nit en la que a més d’un, n'estic segur, ens va costar agafar el so. I més si pensem que d’aquí a unes setmanes ens espera la Passió segons Sant Mateu de Bach al Palau amb idèntics intèrprets.
Ignasi Albors
Catclàssics
