El reclam hollywoodià era de primera magnitud i va aconseguir atreure al Liceu un segment de públic segurament més interessat a veure en carn i ossos un actor cèlebre que a escoltar un monogràfic Beethoven. Jeremy Irons no va decebre, ans al contrari, es va erigir en l’element més rellevant d’un concert amb un nivell musical mediocre.

Potser algú es va impacientar, perquè l’actor britànic no va fer la seva aparició a l’escenari fins ben entrada la segona part per exercir de narrador a Egmont. No és estrany que Beethoven se sentís atret pel drama de Goethe: fill de la Il·lustració i anunciador del Romanticisme, el compositor alemany va trobar en la lluita heroica del protagonista per la llibertat dels Països Baixos un reflex dels mateixos ideals que plasmaria en peces com Fidelio.

L’extraordinària obertura ha amagat la resta de números d’una música escènica que conté altres atractius, com les dues cançons de Klärchen. La soprano Kerstin Avemo va diferenciar bé el to militar, quasi protomahlerià, de la primera, amb l’efusivitat lírica de “ Freudvoll und leidvoll ”. Per contra, tot i les bones intencions, l’escena Ah! perfido superava els seus lleugers recursos.

Irons va ser el fil conductor de la trama a partir de l’adaptació, una mica recargolada però no exempta de càrrega poètica, que Christopher Hampton va fer del text de Goethe. Amb la seva sola presència, Irons desprenia carisma per tots els porus, però escoltar-lo va ser un goig encara més gran, amb una dicció ultraprecisa que permetia assaborir cada síl·laba, cada inflexió. Sense histrionismes ni escarafalls sobrers, Irons va reviure davant dels nostres ulls el drama d’Egmont amb la més simple de les eloqüències.

Un so esprimatxat

Aquí acaben les bones notícies, perquè la música de Beethoven va comptar amb uns advocats tan discrets com poc inspirats. Martin Haselböck i la seva Wiener Akademie han aconseguit en els últims anys certa rellevància en col·laborar amb John Malkovich en diversos projectes. De fet, l’actor nord-americà era qui estava inicialment anunciat en aquest Egmont, tot i que, després d’escoltar Irons, costa imaginar-lo en el paper. Però la Wiener Akademie segueix sent un conjunt de so esprimatxat i no sempre afinat, amb una corda agra i un metall agrest, a les ordres d’un director de fraseig pla i sense imaginació. L’anèmica Simfonia núm. 7 que va monopolitzar la primera part en va ser la principal víctima. Després ja vam tenir Jeremy Irons per distreure’ns.