Cerca de crítiques

Enquesta

Granados vist per Martín

21/1/2016 |

 

Programa: Iván Martín

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

Iván Martín homenatja Enric Granados en un concert per a piano al Palau de la Música Catalana amb estrenes d’obres d’Enric Palomar (Hominatio), Joan Albert Amargós (Retrat d’Enric Granados) i Benet Casablancas (Capriccio, una página para Granados).

El proper 28 de gener es donarà el tret de sortida a l’Any Granados a l’Auditori Municipal Enric Granados de Lleida, amb un recital de piano on s’interpretarà Goyescas, una de les obres més emblemàtiques de l’autor, a càrrec del pianista resident de l’Auditori Enric Granados durant l’Any Granados, José Menor. Les activitats s’estendran entre el 2016, quan es commemora la mort d’Enric Granados, i el 2017, quan es compleixen 150 anys del seu naixement. El coordinador de l’any temàtic, Pep Gorgori, ha destacat que l’objectiu de la commemoració és situar el compositor “al lloc que es mereix” a la història de la música.

Però el pianista Iván Martín (Las Palmas de Gran Canaria, 1978) es va avançar a la commemoració en un concert dedicat a l’autor lleidetà, amb obres seves i homenatges d’altres compositors com Guinovart, Palomar, Amargós i Casablancas. Golobalment, va ser un concert inspirador, tècnicament polit i amb grans dosis d’expressivitat. Un homenatge respectuós i executat amb la major serietat.

Amb el talent i rigorositat que desprèn Iván Martín, va començar amb una versió de Granados de la Sonata en Sol major de Domenico Scarlatti, un compositor fonamental per al compositor lleidetà, ja que va transcriure al piano les 26 Sonates per a clavicèmbal. El resultat és una obra d’un llenguatge evidentment barroc, per l’harmonia, l’estructura i l’ornamentació, però tractat des de la modernitat amb canvis de dinàmiques i ús romàntic del pedal, amplitud en els greus i ornamentacions molt subtils, un joc d’equilibris que l’artista va superar amb nota.

Posteriorment, i en la mateixa línia, va sonar la Sonata en Mi major del mateix compositor napolità. És una versió arrauxada que va prenent més força a mesura que avança la partitura, però manté unes dinàmiques molt marcades, fidels al barroc original.

Entremig van sonar els Valsos poètics (en memòria d’Enric Granados) d’Albert Guinovart, una obra homònima a la del compositor lleidetà. Guinovart ens va oferir danses ballables –destaquem-ho, perquè no sempre s’aconsegueix aquest efecte- amb enllaços harmònics interessants, fins i tot en algun punt arriscats, però seguint l’estètica post-romàntica que el caracteritza. Són peces d’una extraordinària bellesa d’un dels nostres compositors nacionals, tan proper al públic. La introducció i el final comparteixen temes, molt granadians, i va destacar el “Vals lent”, que emanava lirisme i una certa tristesa. Els valsos “Apassionat” i “Humorístic” desprenien força i temperament, amb harmonies més expandides. El “Vals brillant” recorregué tota l’amplitud del piano amb generant grans efectes, i el “Vals sentimental” va fer gala del seu nom, amb harmonies més subtils i una melodia que emergia des de la intimitat. Va ser un moment molt emotiu del concert.

Les obres contemporànies que van sonar són, en efecte, una mostra d’estètiques variades que ens podem trobar avui dia. Enric Palomar, amb el seu Hominatio, iniciava la seva obra amb un to fúnebre i gran densitat, i gran contrast entre greus i aguts. L’element predominant de la peça és el recurs de la repetició incisiva de les notes de la mà dreta, amb uns moviments evocadors a l’esquerra que generaven dissonàncies interessants. Les diferents veus estaven molt ben diferenciades a la zona tenoril, però quan la melodia s’enfilava cap als aguts anava acompanyada d’un embull buscat a la mà esquerra. Però la melodia seguia nítida fins a convertir-se en focs d’artifici, amb viatges de greu a agut i d’agut a greu. Cal destacar el mestratge de Martín en la repetició de les notes, ja que això requereix molt bona tècnica; en cas contrari la mà es cansa molt i pot provocar lesions. El final de la peça va aparèixer com un sospir inesperat.

Aleshores van tornar les notes de Granados, concretament la Danza española núm. 5, una peça molt brillant i autèntica que Martín va executar amb gran control dels reguladors, sobretot, uns pianos molt subtils. Els passos de menor a major aportaven lluminositat en una interpretació sòlida i molt expressiva. Martín va enllaçar la Danza amb l’estrena de Joan Albert Amargós, Retrat d’Enric Granados, una peça amb moments bells i una base harmònica interessant, però que no va cridar especialment l’atenció.

Tot seguit va tornar a ser el torn d’una versió de Scarlatti. En aquesta ocasió, Martín va interpretar la Sonata en Sol menor, una obra en què el tema principal és fugat. És un bell joc ornamentat que condueix a un moment més temperamental, però que no deixa de ser una reactualització, en aquest cas menys expressiva, d’una obra barroca.

El millor plat de la nit va ser servit per Benet Casablancas, amb Capriccio (una página para Granados). Una obra molt característica de l’autor, amb reductes del post-serialisme, un llenguatge arriscat que oferia sonoritats que recordaven vagament una melodia plena de subtileses, una sonoritat ombrívola que evocava el somnieig. Al final, l’obra treia pit i oferia contrastos d’altures, amb notes superposades i certa agressivitat. Però darrere de tot aquesta proposta avantguardista, ressonaven motius granadians.

Martín és un pianista molt lúcid que se sap deixar anar en la mesura adequada. No es limita a llegir la partitura en la seva estricta literalitat, sinó que explora, investiga en les textures i intenta comprendre la voluntat del compositor. El recital d’ahir al vespre va ser una mostra de la seva maestria i de l’encert del Palau de programar un jove de tant talent.

Aina Vega i Rofes
Núvol