Cerca de crítiques

Enquesta

Populisme, per sanejar l'economia o una mica de tot?

21/1/2016 |

 

Programa: Obres de Sor i Beethoven

Lloc i dia:L'Auditori de Barcelona 15-1-16.

Sor: obertura Cendrillon

Beethoven. Sinfonía núm.9 en re menor “Coral”

Raquel Lojendio, soprano. Barbara Kozelj, mezzosoprano. Gustavo Peña, tenor. Geert Smits, baríton. Cor Madrigal. Cor Lièder Càmera. OBC. Jan Willem der Vriend.

 

El tretzè programa de la temporada 2015-16 de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya va convocar la seva audiència a la Novena de Beethoven, de la qual el tòpic comercial (sols fer taquillatge) no contribueix al projecte d’una orquestra que transita per un camí erràtic des de fa massa anys. Per això cal agrair la inclusió de l’obertura Cendrillon de Ferran Sor en un gest que honora a Jan Willem der Vriend, principal director convidat i director de la sessió.

Amb coherència estilística i criteris historicistes en el control del vibrato a la corda, l’ús de trompes naturals i amb densitat simfònica, der Vriend va abordar la suggerent i rossiniana peça del compositor espanyol. Una obertura de la que, per cert, les notes al programa gairebé no esmentaven res tot i la qualitat estètica (i moral) de les seves reflexions entorn la simfonia beethoviana. Tret d’honroses excepcions, fa una dècada les notes al programa de l’OBC ratllaven la mediocritat. Ara ja sembla que la qualitat d’algunes firmes supera l’espai disponible.

Les directrius foren similars en la simfonia incloent l’excessiu pes dels trombons, trompetes i timbal en els tutti. Der Vriend necessita conèixer millor aquests músics i reequilibrar les dinàmiques per compensar la feina d’una formació que any rere any ha de combatre amb la desastrosa acústica de la sala. Al marge de puntuals errades (fustes en la primera exposició del trio del Scherzo o una presencia intermitent de les trompes naturals) i violins de volum discret, va signar una lectura mancada de poesia i amb un impuls rítmic equilibrat dins d’un tempo àgil.

Deutor de paràmetres harnoncourtians, va conjugar contrastos acusats entre atacs i acords a l’uníson durs i secs amb línies dibuixades i més orientades cap el Sturm und Drang haydnià que cap a una densitat conceptual pre-bruckeriana. L’Allegro ma non troppo i l’Adagio, sense tensió interna en una lectura prou diàfana, van esser l’evidencia. Per altra banda, el Presto assai va rebaixar aquesta percepció amb una enorme motricitat en el fugat orquestral i una prestació coral (Cor Madrigal, Cor Lièder Càmera) de notable dicció, afinació i gran força (puntualment excessiva en les sopranos tapant les masculines en el fugat). Sense desatendre les gradacions dinàmiques de rigor (segones quartetes de l’exposició de l’oda) la massa coral va brodar l’Andante religiós i el Maestoso de la coda en el seu delicat canvi de tempo i indicació expressiva.

Els solistes disposats en l’habitual zona de les arpes varen complir dins d’una discreció que no justifica la convocatòria de veus estrangeres per aquests rols. Geert Smits, sense un instrument ample, va resoldre els canvis de registre del recitatiu, igual que el tenor Gustavo Peña, de fraseig polit però amb un vibrato stretto accentuat per la necessitat de no ser descobert. Raquel Lojendio es va defensar no sent aquesta una part adient per una veu de les seves característiques. De la mateixa manera que succeeix a bona part del repertori religiós decimonònic i en les simfonies mahlerianes, el sempitern error de convocar sopranos més volàtils del que la partitura demana en la nervadura i amplada vocal es repeteix s’intenta superar els esculls aguts i de coloratura amb veus lírico-lleugeres. És un mal endèmic de molts programadors i directors a casa nostra. Tant la Novena com la Missa Solemnis demanen una veu de soprano lírica i lírico-spinto de centre i agut ample, amb la zona de passatge i la seva col·locació ben resoltes. Lojendio, insisteixo, va complir però amb una certa estridència a l’agut i la incomoditat d’apianar sense desaparèixer en el setè vers de les segones quartetes.

A tot això cal sumar-hi l’estranyesa d’algunes solucions de l’edició crítica de la partitura amb alguns canvis comuns en les modernes lectures historicistes com son l’indicació en forte per la cinquena repetició de la cèl·lula del timbal a les tres aparicions del tema B del Scherzo, amén d’algunes figuracions de les segona i tercera trompes en els dos últims moviments.

Formalitats irritants

Feia uns sis anys que el signant no anava a l’Auditori com a crític de l’OBC. Naturalment el canvis afavoreixen dinàmiques beneficioses i d’altres de dubtosa eficàcia. Que els crítics i els espectadors amb entrades reservades tinguin una única taquilla on recollir-les -de les quatre habilitades pel públic- és perjudicial per la puntualitat de tots. I més amb el cartell d’“exhaurides” penjat. No es tracta de privilegis ni exclusivismes. Abans això no passava i les presses per entrar d’uns i altres es gestionaven amb la naturalitat presumible. El clàssic encarregat de premsa durant el concert és una figura extingida a la seu barcelonina. La seva recuperació agilitzaria aquests tràmits i d’altres contrarietats. No cal dir que el concert va començar amb un cert retard.

Per altra banda, i independentment que sigui una formalitat internacional: si el cor -com a instrument- puja a l’estrada abans d’iniciar la simfonia, els solistes la funció i dialèctica dels quals no difereix gaire, també haurien de fer-ho. 

Albert Ferrer Flamarich