Cerca de crítiques

Enquesta

Demidenko, un mag del piano que enamora

19/1/2016 |

 

 

El pianista rus Nikolai Demidenko ha estat l’encarregat d’obrir el cicle Palau 100 Piano. Va ser una inauguració de gala, amb un recital integrat per obres de Chopin, Rachmàninov i Médtner, que Demidenko va interpretar amb un doll de sensibilitat, de puresa i d’elegància, més enllà de no cometre ni una sola errada i de lluir una tècnica immaculada. El cicle, doncs, ha començat amb molt bon peu.

Demidenko, un home baixet i d’aspecte auster, tan bon punt va posar les mans damunt les tecles va deixar clar que tenia un domini absolut tant de l’instrument com de l’enorme complexitat tècnica de l’obra de Chopin, a qui va dedicar tota la primera part. Va tocar-ne set valsos i sis masurques de manera alterna, amb un estil molt mesurat però gens contingut, és a dir, la seva interpretació traspuava tot el romanticisme de Chopin, caracteritzat per una bellesa apol·línia i una passió sense rauxa. Demidenko feia córrer els dits per les tecles com una ballarina, amb la mateixa elegància i equilibri amb què interpretava aquelles peces tan difícils fent semblar que fossin fàcils. L’ús moderat del pedal va produir una sonoritat intensa i molt intimista que s’adeia a la perfecció amb el caràcter de l’obra de Chopin.

A la segona part van venir els autors russos. De Rachmàninov en va interpretar les Variacions sobre un tema de Corelli, op. 42, una obra de 1931 en què el compositor fa unes versions molt lliures i brillants del tema de La Folia de Corelli. Demidenko va tocar aquestes variacions amb un aire de misteri i va mantenir el caràcter intimista amb què havia interpretat Chopin. A cada variació explorava sonoritats diferents del piano, però sense fer en cap cas concessions a la rauxa o a l’excés. Malgrat que el so de Rachmàninov és més expansiu que el de Chopin, Demidenko va mantenir la forma en tot moment.

L’últim compositor del concert va ser Nikolai Médtner, un contemporani de Rachmàninov poc conegut, de qui va interpretar el Tema i variacions en do sostingut menor, op. 55, i el Dithyrambe en mi bemoll major, op. 10 num. 2. La primera és una peça d’estil gairebé impressionista, amb un so obert i molt colorista en què Demidenko va canviar de registre i va tocar el piano sense aquella contenció que havia exhibit abans. Encara va fer-ho més a la segona peça de Médtner, en què va mostrar veritable passió i rauxa, però mantenint sempre la forma i l’elegància, amb una percussió clara de les notes, sense desfermar-se. Va ser una cloenda brillant d’un programa romàntic que va anar evolucionant des de l’intimisme i la contenció fins a la passió i la rauxa.

Amb aquest recital, Nikolai Demidenko va demostrar que és capaç d’abordar diversos registres del repertori pianístic amb la mateixa perícia i brillantor. Va deixar el públic astorat per una elegància interpretativa i un so que semblava de vellut, però sota d’això subjeia una tècnica perfecta que no es notava. Demidenko és un dels grans del piano i esperem que torni per poder-lo sentir més vegades.

Elsa Álvarez Forges
Núvol