Cerca de crítiques

Enquesta

El Lieder Camera a L'Auditori

19/1/2016 |

 

Programa: Obres de Sor i Beethoven

Lloc i dia:L'Auditori de Barcelona

 Sor: obertura Cendrillon

Beethoven. Sinfonía num.9 en re menor “Coral”

Raquel Lojendio, soprano. Barbara Kozelj, mezzosoprano. Gustavo Peña, tenor. Geert Smits, baríton. Cor Madrigal. Cor Lièder Càmera. OBC. Jan Willem der Vriend, director.   

L’Auditori de Barcelona. 15-1-16. 

 

En l’activitat del Lieder Camera hi destaca l’habitual col·laboració en la temporada estable de l’OBC (Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya) a L’Auditori de Barcelona. Una orquestra en una deriva erràtica des de fa anys i que el cap de setmana passat convocava als espectadors a un programa comercial a càrrec de Jan Willem der Vriend, principal director invitat enguany. Per això és d’agrair la inclusió de l’obertura Cendrillon de Ferran Sor, interpretada amb coherència estilística i criteris historicistes en el control del vibrato de la corda, l’ús de trompes naturals i el tractament de les timbales.

Les directrius foren semblants en la Novena de Beethoven incloent l’excessiu pes dels trombons, les trompetes i la timbala amb un volum discret dels violins i unes trompes molt irregulars en una sala acústicament defectuosa. El plantejament (inclosa l’edició crítica de la partitura) jugava amb atacs i acords a l’uníson durs i secs, línies dibuixades i més orientades cap a l’Sturm und Drang de Haydn que cap a la densitat conceptual pre-bruckneriana. L’Allegro ma non troppo i l’Adagio, mancats de tensió interna i poesia en una lectura molt diàfana i potenciada en la rítmica dins un tempo àgil evidenciaren aquestes credencials.

El Presto assai va destacar per la motricitat en el fugat orquestral i per la participació coral del Lieder Camera (i del Cor Madrigal) de notable dicció, afinació i gran força (fins i tot excessiva en les sopranos que tapaven les veus masculines en el fugat coral). Sense desatendre les gradacions dinàmiques de rigor (a les segones quartetes en l’exposició de l’Oda), i amb un “vor Gott” més expansiu que exclamatiu (darrera quarteta de l’exposició de l’Oda), el conjunt coral va sobresortir en l’Andante religiós i el coherent Maestoso de la coda amb el seu arriscat canvi de tempo i expressivitat. D’altra banda i amb independència que sigui una formalitat internacional: si el cor –com a instrument- surt a l’escenari abans d’iniciar la simfonia, els solistes la funció i dialèctica dels quals no difereix gaire en l’obra, també. Uns solistes que, per cert, dins la seva discreció vocal van complir superant les dificultats d’una escriptura poc còmode per a les veus. 

Albert Ferrer Flamarich
Diari de Sabadell