Cerca de crítiques

Enquesta

Esclat de llum al Palau

9/1/2016 |

 

Programa: Turangalîla-Symphonie d’Olivier Messiaen

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

Devien passar pocs minuts de les deu de la nit. Ho dic perquè va ser poc després quan vaig mirar el rellotge, sortint del Palau de la Música, vora un quart d’onze. I ja feia estona que la cosa havia acabat al seu escenari, però no dins del cap dels qui sortíem al carrer, de retorn al planeta Terra. Què havia passat? Doncs que un esclat de llum i de colors s’havia filtrat des de l’escenari cap enfora, a través dels magnífics vitralls que fan de paret de l’auditori modernista. Efectes de la música que Messiaen va concebre per a la Simfonia Turangalîla, veritable estol orgiàstic de tímbriques i textures variades. I efectes, també, de la vibrant, intensa lectura que Gustavo Dudamel va imprimir amb la complicitat del centenar de músics que integren l’Orquestra Simfònica Simón Bolívar de Veneçuela. Temps aturat després d’una experiència amb una obra musical que és, com totes, art del temps.

Certament, no tothom pot abordar una de les obres –juntament amb Des canyons aux étoiles i Saint François d’Assise- cimeres del músic francès, i que tan bé sintetitzen part del que ha estat, en matèria compositiva, el segle XX. O, millor dit, sí que es pot abordar (si es tenen els mitjans necessaris) però no sempre amb la coherència d’un discurs prèviament establert, ben defensat i perfectament resolt.

Les analogies narratives de la simfonia de Messiaen amb l’esperit del Tristany i Isolda de Wagner han estat alguns dels arguments esgrimits per comparar el sentit de fons d’una i altra obra. Però observeu la diferència: l’òpera de Wagner, tot i la seva contemplativitat i estatisme (especialment el segon acte i bona part del tercer), és quelcom que ens explica una història. La Turangalîla, en canvi, parteix d’una història per sintetitzar-la i convertir-la en fet musical. No calen, doncs, plantejaments dramatúrgics o teatrals a l’hora de dirigir-la. Cal, això sí, buscar l’essencial, la puresa d’un llenguatge musical que explora totes les possibilitats amb què comptava aquell 1949, quan es va estrenar: llibertat tonal, gosadia tímbrica (formació clàssica, abundant percussió, piano i ones Martenot) i especulació sobre el ritme, més enllà de la suposada última paraula després de l’obra de Béla Bartók. Per molt que Pierre Boulez –recentment traspassat- opinés que l’obra del seu mestre era un veritable error.

Dudamel i l’orquestra veneçolana van optar per la llum, per la recerca d’un so el màxim abstracte possible, amb contrastos ben definits i amb una lectura que feia pensar en el caràcter orgiàstic d’una Consagració de la primavera i que semblava aparcar el lirisme i la poètica dels episodis parells de l’obra de Messiaen: em refereixo als moviments II, IV, VI i VIII. És aquí on rau, precisament, la feina de Dudamel en la presa de decisions que, agradin o no, configuren la seva lectura personal de la Turangalîla. No hi va haver, en aquest sentit, el dolor inherent a una història d’amor que persegueix l’impossible. Però sí l’implacable i lacerant accent de l’orgia sonora.

No cal dir que la formació llatinoamericana va respondre amb escreix a les indicacions explícites de Dudamel, amb un so més que generós damunt d’un escenari ampliat fins a l’eliminació de les tres primeres files d’un Palau ple de gom a gom, i que va saludar amb una sorollosa ovació de més de deu minuts la generositat dels músics veneçolans. També, és clar, la meritòria tasca de Cynthia Millar davant de les ones Martneot i d’una Yuja Wang al piano que se les va veure amb una partitura rebel i que es resistia a quedar-se oberta damunt del faristol. Anècdota per a un dels moments culminants de la generosa temporada de concerts del Palau de la Música. Un plat exquisit per abordar l’inici d’any amb energies renovades: mentre la tempesta política no sembla presagiar res de bo, durant poc més d’una hora i quart la música de Messiaen va esdevenir el millor refugi davant de tanta estultícia. Llàstima que el temps, en realitat, no s’atura mai per molt que de vegades ho sembli.

Jaume Radigales
Núvol