Música de bordell. Així va definir el tot just traspassat Pierre Boulez, com sempre sense pèls a la llengua, la Turangalîla-Symphonie d’Olivier Messiaen, horroritzat davant dels excessos que ben conscientment el seu mestre va abocar en aquesta partitura enorme. Una obra que és un gran cant d’amor inspirat en la llegenda de Tristany i Isolda i que és millor escoltar sense puritanismes per deixar-se arrossegar pels seus esclats opulents i els seus èxtasis a cavall entre la vida i la mort. Gustavo Dudamel va afrontar la simfonia de cara, sense filtres, abraçant tots els contrastos i tots els desbordaments decibèlics, per violents que fossin. La seva batuta sempre nítida va controlar amb autoritat les complexes superposicions rítmiques que els instrumentistes de l’Orquestra Simfònica Simón Bolívar resolien sense esforç aparent.

De fet, la implacabilitat sonora dels músics veneçolans va fer pensar en més d’un moment que, més que un cant d’amor, el que escoltàvem era la translació sonora d’un fornici salvatge. La temperatura va ser tan alta des de bon començament que el marge de progressió era escàs (tot i que el crescendo sobre l’últim acord va ser espaterrant) i als passatges més íntims els van faltar les dosis últimes de sensualitat tímbrica, malgrat les intervencions etèries de les ones Martenot de Cynthia Millar. Yuja Wang, més enllà dels problemes amb les pàgines rebels de la partitura, es va abraonar amb la mateixa ferocitat que l’orquestra sobre tota l’extensió del teclat. Un Palau ple de gom a gom (el reclam era Dudamel, no ens enganyem) va celebrar amb entusiasme una obra que sempre impressiona, amb bordell o sense.