Cerca de crítiques

Enquesta

El bon humor de Rossini

31/12/2015 |

 

Programa: El bon humor de Rossini

Lloc i dia:Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi

La Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, situada a l’edifici de la Casa Llotja de Mar de Barcelona, en el marc de la temporada regular de concerts Clàssica a la Reial Acadèmia, en vigílies de Nadal, va oferir un concert de cambra deliciós titulat «El bon humor de Rossini», protagonitzat per la formació Clàssic BCN. La música de cambra del compositor belcantista és força desconeguda i per això és un encert programar-la i una delícia poder-la sentir en directe.

Les obres triades van ser dues de les sis sonates per a quartet i un arranjament per a conjunt de cambra de la primera part del primer acte d’Il barbiere di Siviglia. El primer que cal dir és que Clàssic BCN no és un quartet convencional, sinó que ha substituït el primer violí per una flauta travessera, que toca el fundador del conjunt, Anton Serra. Aquest canvi és interessant i dóna força joc en la sonoritat de les parts melòdiques del primer violí. Potser la flauta queda un xic justa quan ha d’abordar moltes notes seguides, conjuntes o no, a una velocitat ràpida, però el resultat no és gens decebedor, ans al contrari.

La música de cambra és un gènere molt difícil perquè requereix una compenetració total entre els instrumentistes, i a Clàssic BCN els va faltar un punt d’unitat entre si. Es van notar desajustos entre els músics, va haver-hi entrades fora de temps i algunes desafinades. Tot i això, van tocar a bon ritme i amb l’estil i el caràcter propis del primer romanticisme les dues sonates per a quartet. Potser amb alguns assajos més la interpretació hauria estat més reeixida.

En canvi, l’arranjament de la primera meitat del primer acte d’Il barbiere di Siviglia va ser un desencert en el programa. Naturalment, es poden fer les versions que es vulgui de qualsevol obra, però en aquest cas, la interpretació que Clàssic BCN va fer de l’òpera volia ser tan fidel a la partitura primigènia, que per força havia d’empal·lidir al costat de l’original. Il barbiere no és una òpera amb orquestració simple, i a més a més, és buffa; això implica que la lletra, en comptes de ser un simple ornament, esdevé un element cabdal de l’obra perquè conté tots els girs de comicitat de la trama. Les versions són lliures, però voler reproduir fidelment una òpera buffa amb un quartet és gairebé una temeritat perquè la ment de seguida se’ns en va a l’original i intenta buscar les lletres insígnia com la de l’ària de Figaro o del duo entre Figaro i el comte.

En qualsevol cas, Clàssic BCN és una formació original, solvent i que en aquesta ocasió ha presentat un repertori car de sentir en directe. És una sort disposar al nostre país de conjunts de cambra com aquest, i de poder gaudir de concerts així en espais tan emblemàtics i de regust romàntic com la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi.

Elsa Álvarez Forges
Núvol