Cerca de crítiques

Enquesta

Acaronant l’horitzó

22/12/2015 |

 

Programa: L’ensemble Barcelona 216, amb Clement Power a la direcció i David Albet

Lloc i dia:Sampler Sèries

Sampler Sèries es consolida a cada concert. Divendres vam poder sentir una mostra significativa de l’obra d’Hèctor Parra, compositor resident a l’Auditori. Més enllà de la interpretació que en van fer Barcelona 216 i Clement Power, la música que va sonar era d’una qualitat indiscutible.

Divendres tenia lloc un concert prometedor. L’ensemble Barcelona 216, amb Clement Power a la direcció i David Albet a la flauta solista van interpretar una mostra significativa de la música i el pensament d’Hèctor Parra. Tres obres compreses entre 2005 i 2012, amb influències de la física relativista, la teoria dels forats negres, la biologia evolutiva i la literatura.

Chamber Symphony. Quasikristall (2005) és una obra en la qual els elements electrònics juguen un “paper integrador”, segons Parra. Hem de recordar que els primers passos composititus de l’artista van en aquesta direcció, i prova d’això n’és el seu llenguatge instrumental que, de forma directa o indirecta, beu molt de l’electrònica, especialment en les cordes. Aquest encàrrec de l’IRCAM és una peça que arrisca tècnicament i expressiva, però que no traspassa el llindar de l’estridència, malgrat allò que ens pot suggerir el seu títol. L’obra s’esplaia en els moviments amplis, però també té molts moments d’intensa densitat. En les transicions entre seccions s’albiraven melodies dibuixades a l’aire, sorprenentment belles.

La interpretació de l’ensemble va ser correcta, reeixida en els vents, però més justa per part de les cordes. Es tractava de músics molt joves que no tenien, segurament, interioritzada la partitura. Tanmateix, el treball de Clement Power va ser lloable, i va transmetre seguretat en una música que tendeix a la desintegració sonora.

La segona obra que va sonar va ser un dels prodigis poètics fruit de la relació entre Hèctor Parra i Marie NDiaye, “la veu de la dona encarnada en literatura”, segons el compositor. És el prolegòmen a dos projectes escènics, el monodrama Te craindre en ton absence (2012-13) i l’òpera Das geopferte Leben (2013), en què l’escriptora d’arrels senegaleses tracta les relacions maternofilials i la neurosi. Moins qu’un soufflé, a peine un mouvement de l’air (2012) és una obra que musica el concepte d’identitat racial i està basada en Trois femmes puissantes, la història de tres dones que tenen recorreguts paral·lels però que acaben confluint en un punt determinat de les seves vides. L’obra de Parra es focalitza en la tercera dona, una senegalesa de 25 anys que no aconsegueix quedar-se embarassada del seu marit, que mor. Llavors haurà de quedar-se amb els seus sogres, amb qui malviurà fins emigrar a Europa, on tindrà una relació amorosa frustrada que la deixa en la misèria i l’obliga a prostituir-se. NDiaye ens presenta una dona que, a mesura que avança el seu procés de degradació (d’aquí el títol “tot just un moviment de l’aire”), es va fent més forta.

Aquestes imatges serveixen de llibret per a una obra molt descritiva, plena de matisos i profunditat, escrita en un llenguatge exquisit, gairebé de seda. Ens trobem amb moments claustrofònics, d’angoixa, però també amb fragments amb acords molt clars i molt harmònics. Les melodies estan inspirades en sons africans i la flauta de David Albet ha d’experimentar noves sensacions per transmetre, en un punt determinat, fonemes que són fàcils de pronunciar amb la veu però que són tot un repte per a la flauta, per transmetre una imatge tan salvatge com la d’escopir sang. El músic resolgué el repte amb èxit, malgrat que es va mantenir en la correcció en la majoria dels passatges.

Després de la pausa es va interpretar Caressant l’horizon. Si ja havíem experimentat les influències electroacústiques hereves de la formació de Parra a l’IRCAM i els fluxes entre la poesia i la música, aquesta obra de 2011 respon a les preocupacions entorn al problema del coneixement que Parra explora en moltes de les seves obres, en part, gràcies a la seva relació amb la física Lisa Randall, que teoritza sobre una cinquena dimensió. Randall escriurà el llibret per a Hypermusic Prologue (2009), una òpera per a soprano, baríton, ensemble i electrònica en temps real.

La biologia evolutiva i l’origen de la vida sempre han fascinat Parra, així com la física relativista i el món fortament corbat per energies inimaginablement grans de la teoria einsteniana. Aquesta és la preocupació de Caressant l’horizon (2011), una obra per a gran ensemble que vol fer experimentar a l’oient la col·lisió de les ones generacionals de dos forats negres. És una obra densa, de caos dins de l’ordre, que imposava Power. La música és un ball entre aquests dos ens que s’apropen i s’allunyen i provoquen fluxes sonors de diverses densitats, amb moments amb molta presència dels vents i la percussió i d’altres que desprenen una placidesa etèrea. És una música que es resisteix a incorporar el soroll en estat pur, que es troba al límit entre el plaer i el dolor. T’arrossega per la seva força, la seva capacitat evocativa, i està escrita amb un llenguatge polit i acurat, amb una arquitectura sòlida i compacta.

La interpretació va ser satisfactòria, tot i que a les cordes els va faltar incisió i, potser, en els moments de clímax, potència sonora. La direcció de Clement Power, que dansava a la tarima, va salvar els possibles dubtes d’un Barcelona 216 que, malgrat el seu recorregut i prestigi a casa nostra, en aquesta ocasió es va nodrir de músics majoritàriament joves que potser no estaven prou madurs per una música tan profunda com la d’Hèctor Parra.

Aina Vega Rofes
Núvol