CRÍTICA

L’OBC està incrementant l’aposta per programes de caire més popular, amb una especial atenció al cinema, una deriva programàtica que no té per què ser negativa sempre que no es perdi el rumb que se suposa que ha de seguir una orquestra simfònica i que es mantingui un estàndard de qualitat. Les dates festives han propiciat una nova incursió en territori Broadway, reforçada per una forta dosi de Hollywood (sobretot cinema d’animació) amb uns tocs nadalencs. Un poti-poti ara servit no per cantants del West End, com el gener del 2014, sinó per un quartet de veus ben conegudes a l’escena local (si bé Gerónimo Rauch també ha deixat empremta a Londres).

Amb una sonorització que no sempre jugava al seu favor, els quatre solistes van mostrar una desigual adequació a les necessitats dels musicals clàssics que centraven la primera part. L’admirable elegància de Julia Möller i un Gerónimo Rauch amb una immarcescible Maria de West Side Story van ser els més destacats. Les forces van estar més igualades després de la pausa, amb Ignasi Vidal posant tota la carn a la graella a Beauty and the Beast i Möller defensant amb dents i ungles el megahit Let it go de Frozen. Però el deliri en un públic ben predisposat el va causar una Nina desfermada en mode Streisand a Yentl emmarcant un de nou prodigiós Rauch a Les Misérables. Amb tots els protagonistes ja guarnits amb moda nadalenca (calia?), les propines van incloure una tria de White Christmas de Berlin i, com a quota catalana, nadales arranjades en estil hollywoodenc per Albert Guinovart. Alfonso Casado, director bregat al West End, va ser el perfecte mestre de cerimònies, garantint l’espectacularitat generada per uns arranjaments sovint ampul·losos. A l’efectiva tasca de l’OBC cal sumar-hi la dels tres cors granollerins, amb solistes infantils impecables. Com avisava el mestre Rodgers, va ser “a grand night for singing ”. Però ja que juguem la carta popular, per què no es va sobretitular la traducció de les cançons?