Cerca de crítiques

Enquesta

Apap: un retorn per a repetir

20/12/2015 |

 

Programa: Obres de Mozart, Strauss, Saint-Saëns, Anderson i adaptacions de música irlandesa

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

Obres de Mozart, Strauss, Saint-Saëns, Anderson i adaptacions de música irlandesa.

Palau de la Música Catalana. Dissabte, 19-12-2015.

OSV. Gilles Apap, violí i director.

 

Quatre anys després Gilles Apap ha tornat a actuar amb l’OSV, ara amb el tradicional programa nadalenc de valsos. El seu tarannà renova el concepte de concert encaixant de ple en els objectius de l’orquestra: desvincular els concerts i els recitals com a actes ritualitzats perquè “fer música” és quelcom més viu.

D’aquí que l’expectativa que originin els seus programes sigui l’entusiasme. Amb una combinació d’estils, la seva transgressió no és sagnant i el seu posicionament neix de les ganes de compartir una visió experimental. Però també neix de la seva llibertat: la d’escollir ser un atípic virtuós del violí i la d’una serietat dessacralitzada. Com a intèrpret Apap transita per les dificultats, les domina. Com a director concedeix autonomia a l’orquestra i desapareix si convé. No és un purista. Cerca motricitat i el gest de la música, no la perfecció del conjunt. L’important no rau en la pulcritud sinó en el tarannà i l’ al·licient inesperat de la vetllada.

Per això no són significatives les imprecisions (com a Csárdas de Ritter Pásman d’Strauss) o les abundants llicències de tempo i recursos agògics (obertura d’ El ratpenat): l’objectiu és diluir l’escolta i la recerca estètica habituals. És retornar la pluratitat a l’art. Una pluralitat que integra el joc i el gaudi fins i tot en l’actitud dels músics al tocar, així com la dels assistents: més de mil cinc-centes persones corejant El noi de la mare apel·la emotivament i inevitable a l’inconscient col·lectiu.

I és que les sessions d’Apap engresquen i estableixen una actitud amatent, de descoberta i d’enllaç de repertoris: des de la Irish Suite de Leroy Anderson a les intervencions jazzístiques i pseudo-improvisatòries d’un Apap que xiula, balla i es mou per l’escenari vehiculant heterodòxia, amenitat i originalitat. A destacar l’entrada de l’orquestra per tota la sala amb la Marxa Haffner de Mozart en una escenificació que el públic no va copsar que ell també era el concert. Tanmateix per l’orquestra dempeus en una pràctica recurrent de les darreres temporades. L’any vinent, si us plau, una mica de Sir Malcolm Arnold o de Ketelbey. Enguany,vostès no s’ho perdin. Un servidor repetirà al Teatre de La Faràndula el proper 2 de gener (19h.) o l’endemà (11:30h).

Albert Ferrer Flamarich
Diari de Sabadell