Cerca de crítiques

Enquesta

Reines africanes de Il Giardino Armonico

16/12/2015 |

 

Programa: Anna Prohaska, African Queens

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

Il Giardino Armonico, el conjunt creat el 1985 pel flautista Giovanni Antonini, va impactar en els seus inicis posicionant-se com una resposta italiana als conjunts centreeuropeus i britànics de música antiga que, des de els anys 60, van revolucionar la interpretació de la música del segles XVI i XVII imposant uns criteris, tot sovint, basats en l’austeritat. La seva concepció acolorida i vibrant de la música d’aquest període, especialment en l’obra immensa d’Antonio Vivaldi, va suposar una un nou pas de rosca i els va posicionar com un dels conjunts claus en aquest repertori, especialment després del seu enregistrament de Les quatre estacions de Vivaldi, que va suposar un veritable impacte.

Una de les virtuts d’Antonini i el seu equip és plantejar sempre uns programes atractius, originals, ben estructurats i, tot sovint, arriscats, fins i tot barrejant música barroca i contemporània, com en la seva anterior visita a Barcelona amb la violinista Patricia Kopatchinskaja. Ara han tornat a visitar l’Auditori, dins del cicle de Música Antiga, amb la soprano Anna Prohaska, i la seva proposta, també en aquest cas, incloïa algunes sorpreses.

El programa, que inicialment s’anomenava “African Queens” i que, pel camí, finalment ha acabat titulant-se “Dido & Cleopatra”, proposava un recorregut per determinades obres dels segles XVI i XVII centrades en aquests dos personatges. Les més populars d’entre aquestes, el Dido and Aeneas de Henry Purcell i Giulio Cesare in Egitto, de Georg Friedrich Händel. En un segon nivell trobaríem la interessant Didone de Francesco Cavalli o Marc’Antonio e Cleopatra i la Didone abbandonata de Johann Adolf Hasse i finalment les ben poc conegudes Dido, Königin von Karthago de Christoph Graupner, Giulio Cesare in Egitto d’Antonio Sartorio o La Cleopatra de l’obscur compositor calabrès Daniele da Castrovillari, del qual darrerament havíem tingut notícia gràcies a la tasca incansable de Cecilia Bartoli en aquest repertori.

Finalment, i a manera de transició i per tal que la solista descansés, es van incloure algunes peces instrumentals de l’època, però ja desvinculades d’aquestes dues heroïnes clàssiques.

Aquesta diversitat d’autors i, perquè no dir-ho, de qualitat en les obres va ser un dels petits hàndicaps que va tenir la proposta d’Il Giardino i la Prohaska, que van plantejar una primera part sense interrupcions malgrat la varietat del caràcter i la qualitat de les peces. Aquesta idea de fer tot el repertori de seguit s’agraeix en un programa amb tantes peces curtes com aquest, ja que no es permet tallar el ritme constantment amb els aplaudiments i, a més, va estar molt finament realitzat des d’un punt de vista harmònic, enllaçant les peces directament però amb subtilesa i utilitzant algun tipus de transició harmònica ‘artificial’ entre una i altra només en un parell de casos. L’aspecte negatiu d’aquest plantejament va ser l’excessiva uniformitat sonora i interpretativa entre peces de caràcter tan allunyat com l’”Ah Belinda” de Purcell o l’aria de “Castrivillari” i, sobretot, la irregularitat de les peces triades.

A la segona part, en canvi Händel, Cavalli, Hasse i Purcell van assumir el protagonisme i la intensitat del concert va augmentar exponencialment, amb un “lament del Dido” de Purcell final d’efecte infal·lible.

Il Giardino manté un alt nivell de qualitat però ja no és aquell conjunt abassegador de fa uns anys. Probablement les gires, la quantitat de concerts i l’activitat externa d’Antonini com a director fan que el detall no es pugui cuidar com abans. Les seves interpretacions han perdut un xic de brillantor i frescor i, aquí i allà, es perceben petits errors de quadratura i afinació. Tot i això, el conjunt és fiable i es van lluir en el Concerto Grosso de Händel o amb la música incidental per a The tempest, de Locke i van acompanyar luxosament a la gran protagonista de la vetllada: Anna Prohaska.

La jove soprano austríaca, que està realitzant una impressionant carrera en els millors escenaris i amb els millors directors, és un perfil del qual hem conegut diverses mostres en els darrers anys. Es tracta abans que res d’un músic excepcional, amb una capacitat tècnica impressionant i una musicalitat impecable que es mou amb la mateixa comoditat en el repertori barroc i clàssic com en el més rabiosament contemporani. Autors com Jörg Widman o Wolfgang Rihm, dos dels grans indiscutibles de l’actualitat, li han dedicat algunes de les seves obres. A més és atractiva i té una bona presència escènica, una mica en el perfil d’una Mojca Erdmann o, fins i tot, de Hannah Elisabeth Müller. La veu, com en el cas de les dues col·legues esmentades, és de soprano lleugera, però en el seu cas té una mica més de cos i el seu centre és més carnós, fet que li permet interpretar des de papers com Sophie del Rosenkavalier, de Strauss fins a un paper tradicionalment interpretat per mezzosopranos com la Dido de Purcell.

Prohaska, com el Giardino, van passar una mica de puntetes a la primera part per un repertori més inconsistent per donar el millor de si mateixos a la segona part. Prohaska es va lluir tant en una ària de bravura com “Già si desta la tempesta”, de Hasse, com en recitativo de caire monteverdià de la Didone, de Cavalli. Fins i tot en el canto spianato o de caràcter més líric del Lament de Dido, tot i que en aquest cas es va trobar a faltar un major gruix vocal i dramàtic. Un aspecte, aquest últim, que pot tenir a veure amb la poca idoneïtat de la sala 1 de l’Auditori per a aquest tipus de repertori i, sobretot, per la mala projecció que té per a les veus. És una llàstima que aquest tipus de concerts no es puguin celebrar a la Sala 2 per una qüestió de capacitat i de recaptació. De ben segur que la proposta d’Il Giardino Armonico i Anna Prohaska hagués tingut molt més impacte.

Antoni Colomer
Núvol