Almanac
Agenda
CrítiquesCerca de crítiques
Enquesta
CRÍTICA
Una òpera màgica
15/12/2015 |
Programa: El Màgic Elixir
Lloc i dia:Teatre de Sarrià
El Màgic Elixir és una òpera de nova creació d’Alberto García Demestres que s’ha representat al Teatre de Sarrià els dies 28 i 29 de novembre i 12 i 13 de desembre. Està basada en l’Elisir d’amore de Donizetti i és apta per a tots els públics.
El recent remodelat Teatre de Sarrià feia goig, ple de gom a gom, amb gent de totes les edats: avis, joves, famílies amb nens, parelles. I és que l’obra que ha escrit Demestres (llibret i música) és assequible per tot tipus de públics. Per això s’han fet representacions per a escoles que han tingut molt d’èxit. La clau és escriure una música tonal, amable per al públic, amb instrumentació cambrística (piano i percussió) que no sigui estrident i explicar una història senzilla i alhora coneguda que sembli més un conte que els habituals intricats llibrets d’òpera, amb cantants solvents.
La trama està molt ben trobada i s’ha volgut acostar als nostres temps per connectar més amb el públic, encara que considerem que algunes expressions que van ser dites en els recitatius eren massa col·loquials. Com és ben conegut, la història tracta del triomf de l’amor. Una jove companyia d’òpera composta per cinc cantants està alegre perquè arriben les festes de la Primavera. Estan esperant el títol de l’òpera que hauran de representar, i ho reben per WhatsApp. Faran l’Elisir d’amore de Donizetti, i la idea els té entusiasmats. Els personatges, Diana, Anna, Romeo, Roc i Marc, se submergeixen a una doble ficció, adoptant els rols de Donizetti –Adina, Giannetta, Nemorino, Belcore, Dulcamara-, però sempre al límit de barrejar les seves vides amb les dels personatges de l’òpera. Demestres ha fet una lectura personal de Donizetti, però manté l’inici: Adina (Diana) llegeix el Tristany i Isolda, el moment en què s’enamoren gràcies a un elixir. Nemorino (Romeo), que està perdudament enamorat d’Adina, vol robar-li el cor amb un filtre que obtindrà del xarlatà Dulcamara (Marc). En l’òpera de Demestres es van recorrent els punts principals de Donizetti, però és interessant de remarcar que recupera l’element mitològic, que sovint es passa per alt. Només hi ha una melodia que es manté de l’original: “Una furtiva lagrima”.
La música és interessant, ben trabada i plena de bellesa, però hauria pogut arriscar una mica més. Era ben bé belcanto del segle XXI, i avui dia el públic ja ha incorporat recursos post-romàntics i de principis del segle vint, com l’emancipació de la dissonància. Demestres ha volgut anar massa sobre segur.
Quant als cantants, cal destacar el paper de la jove Serena Sáenz, una Adina/Diana divertida, desimbolta, amb una veu dolça, molt ben col·locada i amb aguts esplèndids. Marc Sala (Romeo/Nemorino) també va fer una interpretació molt convincent, dominant l’escenari i lluint la seva veu amb timbre de nou, rodona i polida, plena d’expressivitat. L’Anna/Giannetta va ser interpretada per Maria Casado, una soprano amb timbre nasal, una mica exagerada a nivell actoral, però solvent i resolutiva. I el rol del baríton, Roc/Belcore, va ser interpretat per Jorge Tello, una veu rugosa amb bona projecció, solvent a la zona central i amb bons aguts que va defensar-se bé escènicament. Finalment, el director de la companyia, el Marc, que alhora encarnava el rol de Dulcamara, Joan Sebastià Colomer, va mantenir-se en la correcció.
El piano de Viviana Salisi va comportar-se com una orquestra, tot omplint la sala de musicalitat i desenvolupant la seva principal tasca amb seguretat: ser el pal de paller de tota l’obra i, per tant, el suport ferm dels cantants. I cal destacar la interpretació de Borja Manzano a la percussió, que va oferir una sonoritat especial, fins i tot màgica al conjunt.
Quant a l’escenografia de Joan Font (Comediants), és molt vistosa i divertida, amb elements senzills però que donen molt de joc. Els artistes anaven movent els objectes a l’escenari amb total naturalitat, fet que demostra que tenen molt interioritzada l’obra tant a nivell escènic com musical.
Aina Vega Rofes
Núvol
