Reines orgulloses, amants ardents amb finals tràgics, dones fascinants, Dido i Cleopatra han protagonitzat nombroses òperes més enllà dels cèlebres exemples de Purcell i Händel. Aquests dos compositors no van faltar en el variat periple d’Anna Prohaska pel repertori del segle XVII i XVIII, una mirada panoràmica farcida de rareses (com l’ignot Castrovillari) que evidenciava que sota el rètol “òpera barroca” coexisteixen realitats estilístiques ben diverses: des del “ recitar cantando ” dels hereus de Monteverdi com Cavalli fins a les explosions virtuosístiques de l’ opera seria metastasiana de Hasse, passant per l’aiguabarreig lingüístic del teatre del Gänsemarkt d’Hamburg amb músics com Graupner.

Un programa apassionant de començament a final que Prohaska va defensar amb un cant aplicat, ja que no exaltant. La veu, clara i atractiva, era sovint massa lleugera per a la tessitura central de molts d’aquests fragments, i la tendència a aplanar el so amb finalitats expressives posava en perill l’afinació. Si en les àries més desimboltes la frescor de la soprano va ser benvinguda, en els grans planys de la Cleopatra händeliana i la Dido purcelliana, així com en els passatges que demanen una declamació més autoritària, el cant preciosista de Prohaska va ser aliè a la dimensió tràgica d’una música que ha de colpir l’ànima. Aquest alè dramàtic sí que va estar present en Il Giardino Armonico, en forma esplèndida sota el lideratge d’un Giovanni Antonini desdoblat més d’un cop en flautista: els instruments de la formació italiana van palpitar amb el destí de les dues dissortades reines mediterrànies.