Arriba la temporada alta de versions del Messiah, i, enmig de propostes de tota mena i condició, paga la pena celebrar l’arribada d’una lectura amb denominació d’origen, made in UK, de l’oratori més famós de Händel. No debades, la partitura està incrustada en el codi genètic dels músics del Regne Unit, que poden fer gala, com en cap altra obra del repertori, d’una tradició interpretativa ininterrompuda de dos segles i mig que, al seu torn, és testimoni de l’evolució dels criteris estètics.

La principal màcula és que només vam poder escoltar una selecció de Messiah, més ben dit, una versió quasi íntegra per l’amputació d’una desena de números sense que l’estalvi en la durada de la vetllada ho justifiqués. A partir d’aquí comencen les bones notícies d’una versió que combinava en la justa proporció veterania i joventut. La direcció d’Edward Higginbottom va evidenciar un coneixement profund de l’obra, extraient, sense artificis ni grandiloqüències sobreres, tota l’emoció de la peça. Ja fos en uns cors vigorosos, amb temps sovint ben àgils, o en unes àries amorosides, el músic anglès va trobar el to just per a cada fragment.

Higginbottom era el director del cor del New College d’Oxford que, amb les seves angelicals veus infantils, va participar en la reveladora lectura que l’enyorat Christopher Hogwood va dirigir al Palau el 1989. Aquest cop, Higginbottom va deixar els nens a casa i es va presentar amb un ben jove Choir of Oxford Voices que, amb només quatre veus per corda (quins contratenors!), va meravellar per la seva empenta, precisió i conjunció. No menys comunicativa va estar una orquestra notable, Instruments of Time and Truth, tot i una afinació no sempre neta. La joventut també va ser l’element comú en el quartet solista, amb veus en conjunt un xic verdes, entre les quals destacava la del tenor Nick Pritchard.