Cerca de crítiques

Enquesta

La Santa Espina de Morera

8/12/2015 |

 

Programa: Morera: La Santa Espina

Lloc i dia:Teatre de La Faràndula de Sabadell

Morera: La Santa Espina

David Alegret, tenor. Enric Martínez-Castignani, baríton. Anna Alàs i Jové, mezzosoprano. Coral polifònica de Vilafranca del Penedès. OSV. Rubén Gimeno, director.

Teatre de La Faràndula de Sabadell. 4-12-15.

Amb motiu de la celebració de la capitalitat de la Sardana, el Barcelona Teatre Musical va acollir de manera extraordinària la interpretació de La santa Espina (1907) amb música de Morera i Àngel Guimerà. Un espectacle encabit en el fallit projecte del Teatre Líric Català que enguany, en ocasió del 150è. aniversari del compositor s’ha ofert diverses ocasions en versió de concert. Les dues darreres acollides al Palau de la Música Catalana el dia 2 i al Teatre de la Faràndula el divendres 4.

Les dues, per cert, amb una assistència menor a l’estimable que feia plantejar si convindria fer major campanya de divulgació i difusió  en convocatòries fora de la temporada simfònica com la present com si s’ha amb programes recents (programa 2 “Un americà a París”). Amb un públic fred que no va mostrar excepte en la coneguda sardana, l’obra té un argument infumable que combina elements de drama rural, rondalla cavalleresca d’inspiració medieval i fantasia màgica modernista però que no és cap rondalla popular. Una història que ni l’excel·lent narració de l’actor Sergi Mateu van fer més comprensible.

Solistes: paper testimonial

El paper testimonial que tenen els solistes van ser acomplerts pel tenor David Alegret  amb un fraseig i projecció meritoris en el que l’homogeneïtat del registre va ser una constant amarada a una bona dicció; pel baríton Enric Martínez-Castignani amb un cant dramatitzat menys líric i efusiu d’ “És la cançó més sentida” i més adient amb la “Cançó de l’espasa”; i, finalment, per la mezzosoprano Anna Alàs amb vocalitzacions amb reminiscències de l’ Holandès errant wagnerià amb alguns passatges a capella emesa amb un timbre rodó i ben recolzat en la “Cançó de la Rosa Vera” (Acte II).

Per la seva part, el gran pes musical de l’obra rau en el cor i l’orquestra l’escriptura de les quals depara moments d’originalitat amb la clàssica tempesta com a element ambiental (amb efectes onomatopèyics del cor). La Polifònica de Vilafranaca va defensar-se tot i la justesa d’afinació i cohesió en alguns números, la manca de pes de les cordes greus en la textura general. Més tractant-se d’una obra on hi predomina l’escriptura homofònica i homorrítmica.

En conjunt, la sessió va ser perfectible –cal incidir en l’agenda de la Simfònica i en la possible necessitat de tenir més temps assajar i refrescar programes?- amb un Rubén Gimeno que va apostar per una tendència decibèlica (sobretot en percussió i metalls), sense caure en l’efectisme gratuït però tampoc amb el tremp i matisos de colors en, per exemple, la “Cançó de les bruixes i bruixots” i altres números.   

Quedem-nos, no obstant, amb la vinculació del concert amb la Fundació Esclerosi Múltiple i amb la vàlua d’un projecte artístic que ha permès enregistrar La santa Espina, recuperant uns dels títols per a l’escena més significatius d’un compositor que és el màxim representant del modernisme musical. La vertadera espina, però, és l’absència massiva de l’obra de Morera en la discografia, entesa com a eina d’accés a la ciutadania. Don Joan de Serrallonga, L’alegria que passa, Baixant de La font del gat o La fada segueixen pràcticament en la inòpia més enllà de la partitura que, ens agradi o no, és una antigalla museística.

Albert Ferrer Flamarich
Diari de Sabadell