CRÍTICA

“O bell'alma innamorata, ne congiunga il Nume in ciel!” Qui pot deixar de taral·lejar Tu che a dio spiegasti la'ali després de sentir-la en boca de Juan Diego Flórez? El tenor peruà va colpir el públic en aquesta famosa ària que tanca en plena apoteosi dramàtica Lucia di Lammermoor, i que va suposar la cirereta del pastís d'una representació inoblidable. El tenor peruà debutava divendres al Gran Teatre del Liceu en aquest paper –Edgardo– demostrant que la seva veu, potent i expressiva, està preparada amb escreix per assumir aquest i altres reptes. Un paper –va explicar en roda de premsa– que li feia un cert respecte per la seva dificultat tècnica, i també “especial”, ja que la primera vegada que el va sentir va ser per mitjà d'Alfredo Kraus, al Metropolitan de Nova York. “Aleshores jo era estudiant i no tenia diners per pagar-me l'entrada, així que em vaig quedar per fora voltant, fins que un porter em va donar una entrada que no havien recollit i vaig poder sentir Lucia des de platea. Em va impactar molt.” Flórez va anar creixent en intensitat a mesura que el drama avançava fins a aquest final àlgid que li va merèixer una ovació del públic. L'altra protagonista de la nit, la soprano romanesa Elena Mosuc, va oferir una Lucia impecable vocalment, fent estremir el públic en l'ària de la bogeria, llargament aplaudida, encara que en l'aspecte teatral no es fa del tot creïble. Qui està esplèndid en el seu paper –Raimondo– és el baix baríton menorquí Simón Orfila, que es va fer aplaudir amb una bona dosi d'entusiasme.

La proposta escènica de Damiano Michieletto juga amb una torre inclinada, mig derruïda i il·luminada amb la llum antipàtica dels neons, una construcció que fa referència a la reclusió de Lucia, una dona maltractada pel destí –simbolitzat per una noia que es passeja amunt i avall durant la representació– i que acaba embogida quan la fan casar amb qui no estima, traint així el seu amor. Fins al tercer acte, però, no es treu tot el suc a aquesta torre per la qual van pujant i baixant els personatges en els diferents moments de l'acció. L'escena del suïcidi, per exemple, és impactant i el públic es queda glaçat. Tant de drama va quedar compensat, la nit de l'estrena, amb els lladrucs del gos pastor que apareix en el primer acte i que –com si volgués afegir-se al cant– van fer riure el públic. El Liceu estava ple de gom a gom divendres per rebre l'estrena d'aquest títol tan popular de Donizetti, que es podrà veure fins al 29 de desembre i que es retransmetrà al cinema el 23 de desembre...“O bell'alma innamorata, bell'alma innamorata ne congiunga il Nume in ciel!”“El públic està més avesat a veure el tema als mitjans, que a vegades tendeixen al morbo i a les llàgrimes fàcils: policies tirant portes a terra, manifestacions... Nosaltres hem intentat tot el contrari, agafem la càmera i mostrem la part íntima del problema amb una proposta molt senzilla, però molt realista, sempre mostrant el mínim, que ja és suficient.” Juan Miguel del Castillo argumenta: “Les comèdies triomfen més, perquè t'ho passes bé, però en el Festival de Màlaga vam trencar els tòpics i ens van donar el premi del públic.”