Cerca de crítiques

Enquesta

Música del temps de Llull per pensar la Pau

1/12/2015 |

 

Programa: Ramon Llull: Temps de conquestes, de diàleg i desconhort

Lloc i dia:Saló del Tinell

Aquest dissabte, l’emblemàtic Saló del Tinell es va omplir per inaugurar la celebració, l’any 2016, de l’efemèride dels set-cents anys de la mort de Ramon Llull. Jordi Savall va dirigir la Capella Reial de Catalunya i Hespèrion XXI, Waed Bouhassoun, Moslem Rahal, Hakan Güngör, Yurdal Tockan, Haïg Sarikouyoumdjian, Dimitri Psonis i les veus de Sílvia Bel i Jordi Boixaderas. L’acte no es va cenyir a la música, sinó que també va oferir un recorregut literari, filosòfic i biogràfic a l’entorn de la figura del pensador català. Actualment es pot escoltar a la pàgina web de Catalunya Música.

Així com la vida de Ramon Llull, la música de dissabte va desenvolupar-se a l’entorn del Mediterrani, actuant com a nexe entre les regions per les quals el filòsof es va moure. A través de les sonoritats vam viure un viatge en què la varietat tímbrica amb la què els músics pintaven l’aire ens va apropar el flaire i els colors d’aquelles zones. La paraula també hi va tenir molta importància: Sílvia Bel i Jordi Boixaderas van recitar textos a extrets les obres de Llull i sobre la seva vida, apropant-nos no només a la figura sinó a la persona que hi havia al darrere. D’aquesta manera tan interessant i enriquidora ens vam acostar a la mentalitat que devia tenir una persona d’aquesta època per embarcar-se en viatges tan llargs, a llocs tan diferents. Aquests textos funcionaven com a introducció i guia de les peces, que eren de tota mena: profanes, religioses, espirituals, representants dels tres pols que conformaven el Mediterrani entre els anys 1200 i el 1442: el món cristià, l’islàmic i el jueu.

Savall explica que Llull estimava el cant i que concebia la música com una manera més per lloar a Déu. Sembla ser que va concebre moltes de les seves poesies per ser cantades: en vam sentir un exemple amb Lo Desconhort – El Cant de Ramon: quan Ramon remembrà, escrita sobre la música de No puesc sofrir la dolor de Guiraut de Borneill. Per nosaltres, però, va ser molt més del que és normalment: olors, colors, climes i comprensió que ens van brindar una perspectiva íntima i alhora global de la persona que devia haver estat, el vam entendre.

Hi va haver una exhibició memorable d’instruments, tècniques interpretatives i timbres de la mà de músics de procedències molt diferents (catalans, sirians, turcs, armenis i grecs, entre d’altres) construint una mateixa música, recordant que les persones, de la mateixa manera que ho fan els sons, podem confluir en una harmonia preciosa, cadascuna amb la nostra individualitat, amb els trets que ens fan únics. Portant l’empremta de la propia terra i amb arrels similars, ens podem unir en una mateixa obra d’art. Ens vam alegrar que músics d’aquests mons que havien estat tan diferents poguessin estar fent música junts set-cents anys després.

A banda del caliu especial pel que fa al missatge d’unió, cal destacar la gran qualitat de tots els artistes que van construir el concert de dissabte. El conjunt, format per persones musicalment intel·ligents i sensibles, sabia respectar l’artisticitat dels seus membres i gaudir del seu treball, transmetent un resultat que anava més enllà de la qualitat en si: els importava la dimensió ètico-filosòfica del que estaven fent. A la vegada, Savall dirigia amb la mirada mentre tocava, i donava llibertat als músics perquè s’expressessin amb personalitat. Cal destacar també la bona feina de preparació a l’entorn del concert: la cuidada concepció del programa i la recerca històrica i literària, que van procurar una selecció que permetia aproximar-se a Llull com a figura històrica, cultural i religiosa, però també com a persona. També cal fer menció de la gran feina, que no devia ser gens senzilla, dels tècnics de so.

El concert es va acabar amb Dindirindin, un villancet d’autoria anònima i, després de molts aplaudiments, van obsequiar-nos interpretant de nou Quan ai lo món consirat, també d’autoria anònima i escrita a l’entorn de l’any 1180. Abans però, Savall va fer un discurs molt emotiu dedicant un record a les víctimes de Síria i París. Va explicar que la violència no acabarà mai mentre la resposta aquesta torni a ser la violència, i va recalcar que cal buscar les solucions en l’educació, la cultura, la dignitat i la vida, sent aquest l’únic camí. En la recerca d’aquest objectiu, la música ens pot ajudar a dialogar per trobar la pau.

Maika Casalí.
Núvol