Cerca de crítiques

Enquesta

Joc de miralls: Roderick Williams i Iain Burnside al LIFE

29/11/2015 |

 

Tant com ens preguntem com atreure públic a un recital de Lied i potser la resposta és ben senzilla: tria un bon programa, un bon cantant i un bon pianista que hi creguin; ells ho faran tot. Bé, ben senzilla de plantejar, perquè aconseguir-ho, per esforços que s’hi esmercin, és difícil; hi contribueixen massa factors com perquè sigui fàcil. Dijous passat, al LIFE Victoria, es va aconseguir; si hi havia entre el públic persones que s’estrenaven amb el Lied (espero que sí), Roderick Williams i Iain Burnside, amb un recital rodó, van fer molt perquè hi tornin. Williams, Burnside i Brahms, és clar.

Die schöne Magelone és un cicle que Brahms va escriure a partir dels poemes que Ludwig Tieck havia inclòs a la seva novel·la basada en una rondalla medieval, la història d’amor del comte Pere de Provença i Magelone, filla del rei de Nàpols. Les cançons no expliquen aquesta història sinó que expressen els sentiments dels personatges en diferents moments i habitualment la interpretació d’aquest cicle inclou un narrador que les posa en context llegint fragments de l’obra de Tieck. En aquesta ocasió, aquests fragments van ser substituïts pels textos escrits pel pianista Iain Burnside (traduïts al català per Miquel Desclot) que, a banda de donar unes pinzellades sobre les aventures i desventures de Peter i Magelone identificaven el jove cavaller amb Johannes Brahms a través dels records de Clara Schumann, fidelíssima amiga del compositor durant gairebé cinquanta anys. Die schöne Magelone era l’obra principal d’un recital que, com és habitual al LIFE (és una alegria poder començar a fer servir l’adjectiu habitual per referir-nos a aquest festival), començava amb un duo de joves intèrprets. Per completar el joc de miralls, els Lieder que va interpretar aquest duo eren compostos per Clara Schumann (en una època en què el petit Johannes amb prou feines si tenia deu anys).

Les joves intèrprets eren la soprano Adriana Aranda i la pianista Núria Gómez, una agradable sorpresa totes dues. Els Lieder de Clara Schumann van ser compostos per ser cantats en un entorn familiar i aquesta va ser la sensació que van transmetre cantant i pianista amb una interpretació senzilla i càlida, sense efectismes innecessaris. Potser la veu d’Adriana Aranda no és gran, tindrem ocasió d’escoltar-la en altres auditoris per valorar-ho millor, però va fer valdre les seves virtuts i va comunicar; alguna tibantor i algun problema d’afinació no van treure mèrit a la seva actuació.

Laura López era l’actriu encarregada de donar veu a Clara Schumann. Em pregunto si realment calia l’amplificació per a l’actriu, la proximitat del públic hagués permès d’escoltar-la perfectament “al natural” i ens haguéssim estalviat l’estrany efecte que es produïa en passar de la veu parlada a la veu cantada. Més enllà d’algun lapsus de memòria i algun entrebancament, Laura López va estar creïble donant vida a una Clara amb molt de caràcter i sentit de l’humor que no desaprofita l’ocasió de parlar del seu marit Robert, el seu amic Mendelssohn o la detestable (per a ella, no voldria malentesos) música de Wagner, acceptant a contracor que Brahms també escrigui un Liebestod, el de la setena cançó del cicle, War es dir. Sovint el mateix cantant canta totes les cançons del cicle, però aquest cop hi havia una soprano a prop i Adriana Aranda va cantar el Lied de Magelone i el de Sulima, els dos personatges femenins de la història.

Deia al començament que el recital havia estat dels que fan afició. Roderick Williams va mostrar tres qualitats que distingeixen un bon cantant de Lied: elegància, naturalitat i expressivitat, a les quals podem afegir la bellesa del timbre i la seguretat. De seguretat i coneixement detallat de l’obra podem parlar també en el cas d’Iain Burnside, que ja havia actuat l’any passat en el Pavelló Sant Rafael i va fer-se per complet amb l’acústica de la sala. Val a dir, per cert, que en el seu doble paper de pianista i dramaturg Burnside va sacrificar sovint preludis i postludis, per exigències del guió, deixant que la veu de Clara s’hi superposés. Després dels dos Lieder inicials, de caire heroic com correspon a cavallers en cerca de glòria, Williams va començar a desvetllar amb el tercer, Sind es Schmerzen, sind es Freuden, colors, reguladors, i fraseig, utilitzats amb molta intel·ligència. Un cavaller enamorat dibuixat per Brahms és un regal pels cantants i el baríton el va saber aprofitar cantant esplèndidament el cicle. Per esmentar només algunes de les cançons, cal ressaltar l’intima felicitat que acaba amb irreprimible eufòria de Wie soll ich die Freude, la sensacional interpretació de Rühe, Süßliebchen, cantada amb una preciosa mitja veu on cada Schlafe, schlaf ein va ser com una carícia o la darrera, Treue Liebe dauert lange, els darrers versos de la qual van deixar sense paraules fins i tot la narradora. Encara havíem d’escoltar, a tall d’epíleg, el vals op.39/15 de Brahms (una obra estrenada per Clara Schumann), que ens desvetllava quina havia estat la gran passió del compositor…

Sílvia Pujalte
Núvol