Cerca de crítiques

Enquesta

Christian Zacharias, l’elegància clàssica

27/11/2015 |

 

Programa: Christian Zacharias

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

El pianista alemany Christian Zacharias ens havia delectat amb les seves interpretacions mozartianes quan es posava al capdavant l’OBC per dirigir i tocar el piano en el desaparegut Festival Mozart. Molts anys després, ha tornat, ara sol, a la temporada de Palau 100, per interpretar obres de Scarlatti, Ravel, Soler i Chopin. Zacharias va tocar amb una gran elegància estilística i va demostrar que és un clàssic.

Va començar el concert amb cinc sonates de Domenico Scarlatti, executades en un estil que no era ben bé barroc ni clàssic, fent sonar el piano com l’instrument que és —no pretenent emular el clavecí—, però sense fer una interpretació romàntica de Scarlatti. Va tocar amb una gran precisió i claredat expositiva, amb suavitat i elegància, i va fer una lectura molt acurada i encertada del barroc.

Després va venir un compositor tan allunyat de Scarlatti com és Ravel, del qual va tocar la Sonatina per a piano en fa sostingut menor, composta per tres moviments. Aquí Zacharias semblava que es volia deixar anar i tocar en un estil més lliure i obert, menys encotillat, però no se’n va acabar de sortir. Malgrat que la seva interpretació va ser impol·luta i marcada per l’elegància, el so del piano era massa tancat i poc expressiu. Va ser una interpretació molt correcta però massa racional del compositor impressionista.

Després de Ravel va anar al classicisme del pare Antoni Soler, compositor olotí contemporani de Haydn, de qui va tocar quatre sonates. Aquí va ser on vam sentir Zacharias en el seu medi natural. El pianista alemany va demostrar que era un gran coneixedor i intèrpret del classicisme amb una percussió delicada i una digitació nítida, malgrat que en alguns moments li va faltar un punt de nervi.

La segona part la va ocupar íntegrament Chopin, amb dos Scherzo i quatre masurques. En el compositor romàntic Zacharias va tornar a evidenciar les mancances estilístiques que li havíem notat en Ravel. Va començar molt contingut amb l’Scherzo núm. 1 op 20, en què va faltar expansió sonora i intensitat expressiva. En canvi, quan va enfilar la Masurca op. 41 núm. 1 va semblar que havia trobat el to i el piano sonava més obert i brillant, però les tres masurques següents van prendre un caràcter gris i ombrívol. Era un Chopin que tocava massa de peus a terra, li faltava volada, era massa racional. Per acabar, l’Scherzo núm. 2 op. 31 també va sonar reclòs i contingut, en un estil massa clàssic, tot i que a mesura que avançava la peça, Zacharias s’anava deixant anar i expandia el so. Va ser un Chopin tècnicament impol·lut, però amb falta d’intensitat expressiva.

Christian Zacharias és un clàssic. Es tracta d’un pianista apol·lini d’una elegància fora de dubte, però sempre mantenint la proporció, la forma, la línia. Potser per això, el que hauria estat una delícia absoluta és que hagués tocat Mozart.

Elsa Álvarez Forges
Núvol