Pablo Ferrández (foto d’arxiu)

El jove Pablo Ferrández –té només vint-i-quatre anys– ve precedit de molts mèrits i de padrins importants. Primer espanyol premiat al Concurs Internacional Txaikovski –va obtenir-hi un quart premi en la branca de violoncel aquest 2015–, va ser becari de la Fundació Pau Casals l’any 2013 i va obtenir el Prix Edmond de Rothschild Group que atorga el Festival de Sommets Musicaux de Gstaad (Suïssa), fet que li va permetre enregistrar un disc amb els concerts per a violoncel i orquestra de Dvořák i Schumann amb l’Orquestra Filharmònica d’Stuttgart, sota la direcció de Radoslaw Szulc.

El seu debut al Palau, cicle Palau 100 Cambra, venia avalat, doncs, per un currículum impecable, que també inclou la formació en centres com la prestigiosa Escuela Superior de Música Reina Sofía i la Kronberg Academy amb F. Helmerson, i debuts sota la direcció de noms de reconeixement internacional com V. Gergiev, I. Temirkanov, H. Schiff, amb orquestres com la Filharmònica de Sant Petersburg, Simfònica del Teatre Mariinski, Orquesta Nacional de España, Sinfónica de Galícia o Filharmònica d’Hèlsinki, entre d’altres.

El violoncel·lista madrileny es va presentar a la sala modernista acompanyat al piano per Luis del Valle, malagueny format també a l’Escuela Superior de Música Reina Sofía amb Dmitri Bashkirov i Claudio Martínez Mehner. Luis del Valle fa sovint duo pianístic amb el seu germà Víctor, amb qui va debutar al Palau en el cicle El Primer Palau l’any 2005 i amb el qual va obtenir el primer premi en l’ARD International Music Competition, a Munic.

Amb aquestes cartes de presentació, la vetllada musical resultava prometedora, i el cert és que el resultat musical va superar qualsevol tipus d’expectativa precedent. El concert, amb un programa eminentment romàntic, començà amb un manierista i arriscadament expressiu Kol Nidrei de Max Bruch. Després de l’etèria i subtil introducció pianística a càrrec de Luis del Valle, l’impressionant amplitud d’arc de Pablo Ferrández atacà una versió portada a l’extrem de l’emotivitat –tendència preponderant al llarg de tot el concert–, en què s’apuntaren ja alguns dels trets identificatius de l’estil i el talent del madrileny, com per exemple la impecable disposició dels plans sonors. Aprofitant el magnífic so vellutat de l’Stradivarius “Lord Aylesford” (1696), que toca gràcies a la Nippon Music Foundation, Ferrández va interpretar la Sonata en La menor, D. 821, “Arpeggione”, en què s’evidencia el contrast entre el caràcter més clàssic de Schubert –com palesa el primer moviment, “Allegro moderato”– i l’incipient romanticisme, que es posa de manifest en el melancòlic i ple de lirisme “Adagio”. En aquesta meravellosa sonata, Ferrández i Luis del Valle mostraren una entesa impecable, que transità entre la delicadesa més extrema –amb risc de caure en la ruptura del so portat al límit de l’audició– i la vehemència més manierista, un tret general al llarg del concert però també accentuat per la força de la joventut.

Les Peces de fantasia, op. 73 de Schumann, interpretades en una versió molt lírica, caigueren en el risc de la precipitació en la segona peça, superada amb una interpretació impecable de la tercera, qualificada com “accelerada i amb foc”, que presentà novament l’energia desbordant que mostra Ferrández al capdavant del seu instrument.

El concert es clogué amb una magnètica interpretació de la Sonata en Re menor, op. 40 de Dmitri Xostakóvitx, que mostrà el bo i millor del músic madrileny: amplitud i projecció de so, rodó i homogeni, amb una assumpció discursiva de l’obra admirable. Espectacular l’“Allegro”, amb un piano en segon pla de ressonàncies sinuoses, com l’eco a les muntanyes, i un violoncel enèrgic, agosarat i altiu. En contrast, el “Largo” portà a l’extrem l’intimisme i el caràcter humà de l’instrument que millor copsa la sonoritat de la veu humana, en una versió aclaparadora.

Lliurat als encants i la personalitat d’un músic majúscul malgrat la seva joventut, Ferrández encara delectà el públic amb una versió electritzant de les Variacions sobre un tema del ‘Mosè in Egitto’ de Rossini de Nicolò Paganini, tot aconseguint-hi registres inèdits del violoncel, com uns sons aflautats gairebé d’un altre món. La versió lliure de la Nana de Manuel de Falla posà el fermall d’or al debut al Palau d’un músic cridat a figurar entre els més destacats a nivell internacional, i per això el seu concert al Palau resultà encara més valuós.