Cerca de crítiques

Enquesta

Maxim Vengerov a Peralada

Maxim Vengerov, l'alegre nit del violí virtuós

19/7/2004 |

 

SOLISTA Maxim Vengerov
DIRECTOR Bundit Ungrangsee
LOCAL Castell de Peralada
DATA 16 de juliol del 2004

El violí de Vengerov va ser l'estrella d'un concert d'aires massa estivals.

El Festival de Peralada va inaugurar la seva programació divendres passat amb una orquestra que sembla abonada a les temporades catalanes: la Filharmònica Arturo Toscanini. La formació italiana havia de ser dirigida per Lorin Maazel, però l'estrella va ser baixa per causes mèdiques i va propiciar un benvingut canvi de programa --de Respighi a Beethoven-- i d'estrella, que en aquest cas no va ser al podi, sinó en qualitat de solista: el violinista Maxim Vengerov.

El jove director tailandès Bundit Ungrangsee va ser el substitut de Maazel. Enfrontat a una obra de repertori sobre la qual és difícil dir alguna cosa nova si no és que les idees estan molt clares --la Novena de Dvorák--, Ungrangsee no es va mostrar ni inspirat ni convincent. L'orquestra li va sonar plana --aquelles cordes tan típiques, ai, d'orquestres llatines--, i els contrastos de dinàmiques i veus interiors van ser imperceptibles. Va ser una mica passar el raspall a l'obra, sense treure-li, però, la pols. Massa rutina. L'obertura rossiniana de Guillem Tell, bis de la primera part perquè la segona estava dedicada en exclusiva a Vengerov, va confirmar que ni orquestra ni director tenien intenció de deixar un record perible del seu pas per Peralada.
Qui sí que va voler deixar la seva empremta va ser Maxim Vengerov, violinista excepcional que va afrontar el concert de Beethoven explotant al màxim tots els recursos tècnics del seu instrument. Com va confirmar en el bis, el violinista siberià havia d'oferir un concert de caràcter estival.

Res d'un Beethoven profund, espiritual o marmori, sinó un Beethoven dúctil, potser massa, arribant fins i tot al sucre. I encara que Vengerov intentava accelerar una mica el temps, l'orquestra i Ungrangsee el seguien a un ritme pesat, gairebé matusserament. Només el seu virtuosisme --a pinyó fix, això sí-- va salvar la nit.

Per fi, en el seu bis, el violinista va fer una particular versió d'un conte amb un pacífic toro com a protagonista. El concert estival va derivar aleshores en un concert infantil, amb Vengerov alternant el seu ximplet relat en anglès amb tota la seva poderosíssima artilleria tècnica. El públic, se suposa, s'ho va passar molt bé, però la música --malgrat Dvorák, malgrat Beethoven i malgrat Vengerov-- era en un altre lloc.

Joan Anton Cararach
El Periódico