Curiós disseny, el del programa de mà, encapçalat per un "Jean-Christophe Spinosi/Missa solemnis" i allà lluny... "Ludwig van Beethoven", al final del repartiment. La promoció al·ludeix a Spinosi com un "enfant terrible" de la música clàssica; caldria afegir-hi que en aquestcamps'hiarribaaprofundint i estudiant, més que amb gestos de pretesa novetat. Perquè el resultat d'aquesta versió de la imponent obra de Beethoven va ser decebedor, no perquè n'esperéssim res, sinó per la falta d'entitat. Per arribar a dir alguna cosa i entendre-la cal anar amb més modèstia i donar-hi molt voltes abans d'arriscar-se a mostrar només retalls amb poca connexió integral.

Hi va haver detalls que pintaven bé: trompes amb adaptadors de temps de Beethoven i trompetes naturals, que ho van fer bé, tot i que la seva sonoritat és difícil d'adaptar als oboès i els clarinets moderns; una corda una mica reduïda, que a més toca sense vibrato, que resta possibilitat expressiva i que va deixar passatges com els del Kyrie, amb falta d'entitat. El bust de Beethoven que jo tenia al davant semblava, per com sonava, un mica abatut. Però Spinosi gesticulava i mirava la partitura amb entusiasme i donava ànims al cor, que en les frases agudes no arrodonia el so sinó que ho feia en sopranos i tenors agressius.

Un cor molt mancat d'estilística, un aspecte que s'aconsegueix amb treball savi i pacient. I descartada, suposo, la possibilitat d'assajos cororquestra, hi va haver molts desajustos, comprensibles en aquests maridatges a contramarxa i conduïts per algú que no té una idea integral de l'obra. Els vents projectaven amb massa intensitat, igual com el cor, tot i que el que va sumar detalls a la situació va ser el quartet desolistes,desigual,defraseigrígid, i que es va haver de situar al límit amb la platea i va deixar molts oients en inferioritat de possibilitats.