Quin tro d'òpera la que acaba d'arramblar el Liceu, carregada d'una energia delirant. Benvenuto Cellini és una producció excepcional, capaç d'arrossegar fins alpúblicméseixut(quenoéselcas). Amb el teatre ple de gom a gom, el públic liceista va tenir ahir una d'aquelles funcions estratosfèriques, amb una òpera que poques vegades es representa, cosa que no és d'estranyar, atesa la seva complexitat, tant en el terreny de la música com en l'escena.Quinaexigència,iquebenservida per la companyia liceista ­orquestra i cor, amazing!­, i sens dubte pels actors i acròbates en escena, tan compromesos comelssolistes.TerryGilliamqueencara no estàs al cel, Berlioz es deu estar petant de riure mentre t'espera! "Jo moriré d'aquí una o dues setmanes però aquest Cellini es mantindrà per sempre", deia en to de broma en el brindis del camerino amb la resta d'artistes. Havia estat un repte realment dur, però gustós. I gloriós. Aquesta obra primerenca d'Héctor Berlioz, en la qual musicalment prioritza l'ànsia de joventut i d'abocar-ho tot, ha trobat en Terry Gilliam el director d'escena capaç de domar-la i fer-la brillar alhora. Especialment pel que fa al carnaval que incorpora el llibret. La producció del cineasta, guionista i director dels Estats Units és d'una gran exuberància i colorit, però sobretot té un complicat encaix,un autèntic Flying Circus que manté l'audiència amb l'ai al cor entre àries, cors i acrobàcies de circ. En conjunt, és el pur caos seduït per l'ordre.

La història de l'arrogant escultor del Renaixement que s'enfronta a les autoritats de Roma i finalment s'ho fon tot per crear a contra rellotge un extraordinari Perseu que li valgui la butlla papal, arribava a Barcelona carregada d'un humor montypaithià: Clement VII és un papa chinois ­espectacular el baix Eric Halfvarson­ en escenes gairebé fellinianes. Gilliam recrea la farsa i la doble moral papista fent que el mestre de cerimònies de circ (genial l'actor suec anomenat Leo) parodiï en el carnaval un tòtem transvestit... Tot i que si hi ha una escena grotesca és la de sexe onanista col·lectiu. I a més d'això, la música és preciosa, densa, sense fissures, gairebé es pot tallar... ja que Berlioz va aplanant el camí a Wagner mentre beu dels vents italians. Ni tan sols s'havia compost Nabucco quan Berlioz va estrenar Cellini. Un avançat. Desubicat, diu Josep Pons, i sens dubte injustament oblidat. "És l'espectacle de més exigència en què he participat", deia el tenor John Osborn, un dels més venerats en l'aplaudímetre. "Tècnicament és dels més complexos, avui hem fet uns quants miracles. I el cor, oh, com ha pogut absorbir tant amb tan poc temps". Que li expliquin a Conxita Garcia, que al juliol ja temia que "no arribàvem". I tot i això, el miracle s'ha fet. Especialment també per a la soprano barcelonina Lídia Viñas, una de les veus sorgides de les audicionsd'aquestanyalLiceu,iqueahir va fer un debut en el Gran Teatre sense comparació substituint a últim moment Annalisa Stroppa en el paper d'Ascanio. Estava tan desimbolta que el públic se la menjava. Després va sortir Kathryn Lewek, una magnífica Teresa, seguida del tenor John Osborn. Més aplaudiments. I alerta, molts bravos, i molt sincers, per al cor i l'orquestra, amb un Josep Pons exultant. Però, en fi, res comparat amb la que es va muntar quan Gilliam va sortir a saludar amb el seu equip. En total set minuts d'aplaudiments i mitja platea dempeus. Gilliam ha demostrat ser valent. Qui va ser?DequivaserlaideadeferCellinidesprés de l'èxit de Gilliam a l'English National Opera amb la Condemnació de Faust? El dels Monty Python diu que va ser cosa de John Berry i aquest diu que va ser Gilliam. Berry, sí, el director de l'òpera londinenca fins al juliol passat, despatxat perquè no va aconseguir quadrar els comptes després de les dràstiques retallades de l'Arts Council. Els sona?