Cerca de crítiques

Enquesta

Trio Arriaga: “una cosa rara”

7/11/2015 |

 

Programa: Trio Arriaga

Lloc i dia:PETIT PALAU

 

Ahir al vespre vam poder gaudir, al Petit Palau, de l’actuació del Trio Arriaga, que estrenava una obra de Benet Casablancas i completava el programa amb Haydn, Parra, Granados i Fernández Arbós. Un programa massa eclèctic per ser coherent. 

Dijous al vespre, el Trio Arriaga va oferir un concert al Petit Palau d’una qualitat artística inqüestionable, però amb un programa dispers i, en alguns casos, poc suggerent. La primera part s’obria amb Haydn i feia un salt a Casablancas i Parra, fet que desconcertava una mica. I la segona part va estar dedicada a autors tardorromàntics, d’una banda, el nostrat Granados, i, de l’altra, Fernández Arbós, amb un perfil més baix.

La inclusió de Haydn (Trio Gypsy núm. 30, en Sol menor) s’entén per la quantitat de trios que va composar –una quarantena-, que el converteixen en un referent del gènere. I sempre és amable començar amb un representant de la Erste Wiener Schule composta per ell, Mozart i Beethoven. Els tres instruments van sonar nítids, sense impureses, amb un so cristal·lí i un caràcter que s’adequava a l’estil del classicisme. Es va establir un diàleg interessant entre els tres instruments, que es desenvolupaven amb elegància i explicaven molt bé els frasejos. Donaren profunditat als greus i lleugeresa i dolçor als aguts. El tercer temps va sonar amb vigor, i els jocs rítmics s’entenien molt bé.

Després va arribar l’estrena mundial de Casablancas, Albumblätt für Arriaga, un homenatge al compositor basc Juan Crisóstomo Arriaga (1806-1826) i, a la vegada, dedicada al Trio Arriaga, compost per Felipe Rodríguez al violí, David Apellániz al violoncel i amb Daniel Ligorio al piano. L’obra comença amb uns sons aguts i suaus, com un sospir, per després agafar més dramatisme, amb moments de tensió que arriben a un punt culminant molt interessant. Cal remarcar l’esforç de Casablancas per fer una obra plena de lirisme, un lirisme “de nova creació”, amb dissonàncies punyents però ben preparades, que fins i tot són agradables a l’oïda que no excloïen citacions textuals del compositor basc. Una obra ben bastida, sòlida, però a la qual li faltava una altra fornada per acabar-la de polir interpretativament.

I després de Casablancas, Hèctor Parra, el compositor convidat al Palau. Van tocar el Trio núm. 2, “Knotted fields”, de 2007, una obra basada més aviat en la variació, tot i que s’hi pot identificar la forma sonata, pels contrastos entre les seccions. El piano de Daniel Ligorio assegurava la base harmònica, plena, amb acords contundents i via lliure a la ressonància de les cordes, mentre Rodríguez i Apellániz feien sonar micro-melodies molt ben cuidades. Tot es convertí en gest, en una obra d’intensitat creixent que finalment es trenca. La interpretació va ser interessant, tot i que la complexitat de l’obra fa que en alguns moments hi haguéssin alguns dubtes.

Granados va sonar espectacular, a la segona part. Es nota que el repertori tardorromàntic és el que domina la formació. El Trio amb piano, op. 50, de 1894, és una obra hereva de Mendelssohn i Brahms, amb frassejos amples, variacions desenvolupants, però amb sonoritats hispàniques a l’”Scherzetto”, que imita vigorosament el bordó d’instruments populars com la gaita. El tercer moviment es mou en graus conjunts i amb amplitud harmònica, i amb un segon tema més dramàtic, per acabar amb més caràcter, reprenent temes del principi del trio. L’afinació de la peça es va mantenir immaculada i no es va escapar ni una nota.

El darrer tram estava dedicat al violinista, director d’orquestra i compositor madrileny Enrique Fernández Arbós, amb Tres danzas españolas, d’una qualitat menor que la resta del programa. La primera dansa és una obra optimista, plena de caràcter, però mancada de matisos, amb frases molt linials i previsibles. El to castís era present també a la segona, que presenta melodies planes, sense diàlegs fructífers. I la darrera començava amb preeminència del piano, que desplaçava el pes melòdic al violí i el violoncel a mesura que es desenvolupava una melodia simpàtica i també molt folklòrica. Els tres integrants del grup van estar totalment compenetrats en l’execució, i la música que va cloure un concert una mica estrany va caminar amb fluïdesa.

Núvol