Cerca de crítiques

Enquesta

Maxim Vengerov a Peralada

L'imparable Maxim Vengerov

18/7/2004 |

 

Als quatre anys assajava amb el violí set hores al dia i assegura que tenint-ne cinc ja posseïa el temperament d'un solista. Amb un any més va fer el seu primer concert i va començar una carrera sempre ascendent que no sembla afectada per les crisis que ronden aquells que han sigut nens prodigis. No havia complert ni vint anys i ja havia dialogat amb moltes de les millors orquestres sota la direcció de Mehta, Giulini, Menuhin o Baremboim. Ara en té trenta i a cada concert revela una tècnica infal·lible i una gran capacitat emocional, però també un control cerebral, amb el qual vol comunicar sense adherències sentimentals. És el siberià Maxim Vengerov, convertit divendres en l'estrella del concert inaugural del festival de Peralada després que Lorin Maazel, convalescent d'un despreniment de retina, hagués de renunciar a dirigir la Filharmònica Arturo Toscanini, una formació de creació recent que s'exhibeix harmoniosa, elegant i brillant. Dirigida pel jove tailandès Bundit Ungrangsee, ho va demostrar amb una refinada (a vegades, sobretot al final del segon moviment, potser massa fins alentir el tempo de manera desconcertant) versió de la cèlebre Simfonia del nou món, de Dvorak, i encara més amb l'intens diàleg mantingut amb Vengerov a propòsit del Concert per a violí op.61, de Beethoven.

Afirma Vengerov que, per comprendre aquest únic concert per a violí creat per Beethoven, potser es fa necessària tota una vida. Atrau saber com l'interpretarà d'aquí uns anys, però ara mateix ho fa com si hi projectés una llarga experiència vital. Assumint les complexes dificultats de l'obra i exprimint la imaginació que exigeix, Vengerov hi fa present que la música és l'art de l'instant i alhora de la durada: el so del seu violí és expressió del gruix del temps. Després de tanta intensitat, ja que Vengerov sembla que toca al fil de l'abisme, va poder sorprendre un bis, amb el qual el violinista va exhibir el seu virtuosisme mentre explicava el conte d'un brau «diferent» que, sent tan poc brau, arriba a ser rebutjat en una plaça. Va desconcertar i també meravellar.

Imma Merino
El Punt