Contrastar sense oposar és una de les característiques més rellevants de programes com el que Jordi Savall va interpretar ahir al Palau de la Música per celebrar el cinquè aniversari de l’ARA: Viatgers de l’ànima i del temps. No existeix error més dramàtic que pensar que una cultura és superior a una altra, perquè qualsevol lògica de dominació fa impossible el diàleg. Per això el mestre d’Igualada insisteix tant en les relacions entre iguals, i per això el subtítol del concert era Diàlegs musicals entre l’Orient i l’Occident, entre l’Antic i el Nou Món.

Aquest pensament que prioritza el diàleg té innegables arrels en l’humanisme, però també va més enllà en el temps, fins a aquella Europa medieval que Ramon Llull va voler entendre en la seva diversitat. Sí, l’Europa del segle XXI, sobretot la mediterrània, no és tan diferent, i a través de la música Savall ens convida a gaudir de les diferències buscant punts de trobada que són melodies i emocions compartides. Es tracta de contrastar sense oposar una peça siriana amb una d’israeliana, una de turca amb una de grega. El fatalisme ens ha dut a tractar els utòpics amb condescendència, i no ens adonem que sense utopies que persegueixen la dignitat estem perduts. Necessitem utopies quotidianes i diàleg en comptes de murs, xenofòbia i polítiques que atien la por.

És difícil saber quina efectivitat hi pot tenir la música, en aquest futur que hauria de ser millor, però ara com ara hi ha poques coses més eloqüents que escoltar un mateix vespre músiques de l’exili associades a tradicions armènies, sirianes i israelianes. O descobrir l’harmonia que connecta peces sefardites i magribines. O deixar-se seduir pels batecs compartits per les músiques ibèriques, americanes i afrodescendents. De tot això anava el concert d’ahir, que Savall va dedicar a “les víctimes de totes les guerres”, les d’avui i les del passat.

Confluència i sensibilitat

Acompanyat d’un conjunt Hespèrion XXI format per Xavier Díaz-Latorre, Xavier Puertas, David Mayoral, Hakan Güngör i el seu fill Ferran, ahir Jordi Savall va oferir un repertori més profà que sagrat i més popular que cortesà. Música antiga, sí, però també amb la sensibilitat contemporània de Ferran Savall. Després d’una breu presentació d’Antoni Bassas, que va agrair al públic la confiança dipositada en el diari, i també la seva presència “malgrat el temporal meteorològic”, el concert va començar amb el so de les cordes pinçades del qanum tocat pel turc Hakan Güngör. Era la introducció d’una oda a la llibertat del poble armeni. Tot seguit, la resta de cordes (al llarg de la nit van sonar viola, tiorba, violone, viola de mà, guitarra...), la percussió de David Mayoral i la veu de Ferran Savall van tirar endavant el primer capítol, dedicat a les músiques orientals de l’exili. Tan aviat nostàlgica com alegre, aquesta part va culminar amb una dansa, i la primera ovació se la va endur el solo de pandereta d’un Mayoral exuberant amb la percussió. El segon aplaudiment va arribar després que Savall, sol amb la viola, fes una sintètica lliçó del poder de les músiques cèltiques, tradició viatgera que avui té ecos a les dues bandes de l’Atlàntic.

De l’Occident: la memòria del poble es va obrir amb l’adaptació de Mireu el nostre mar, tradicional catalana adaptada per Ferran Savall, la veu del qual va tenir més protagonisme amb peces com El mariner, i tot plegat amarat d’una fràgil sensibilitat, contrastada amb el següent capítol: Diàlegs de l’ànima: les tradicions de la Mediterrània. Novament va ser un solo de Güngör el que va donar peu a un fil de connexions harmòniques rematades amb sentit de l’humor per Mayoral. Si més no, el públic va somriure quan va tancar l’últim compàs amb un rotund cop de percussió. El diàleg entre Savall i Xavier Díaz-Latorre, més les castanyoles de Mayoral, va enlairar la improvisació amb les folies, i la recta final va ser una lliçó sobre els jocs de correspondències entre el vell continent i el nou, com van demostrar les folies criolles i les improvisacions amb son jarocho.

Assaig de plany per Catalunya

Tres hores abans del concert, Jordi Savall i els altres músics provaven so i assajaven al Palau de la Música. L’ambient, teixit per les complicitats, era distès. Savall, sempre a l’esquerra de l’escenari, va dirigir un assaig en què sobretot van treballar el plany Catalunya en altre temps, una peça que altres vegades ha format part del programa Guerra & pau. És un tema tradicional posterior al 1714 que enyora el temps quan “Catalunya ella sola es governava”. Efectivament, és un plany amarg, de causa perduda. “Plora, plora, Catalunya, que ja no et governes ara!”, lamenta la cançó. Ferran Savall la canta exactament així, com un lament, segurament respectant la intenció de les persones que la van cantar abans. Al cap i a la fi, la música antiga, cosina de la memòria històrica, també és això: mantenir viu el record.