3/11/2015 |
Programa: Mozart: Le nozze di Figaro
Lloc i dia:Teatre Principal de Sabadell
Toni Marsol (Fígaro), Núria Vilà (Susana), Marta Mathéu (Comtessa), Carles Daza (Comte), Anna Tobella (Cherubino), Xavier Aguilar (Dottor Bartolo), Eugènia Montenegro (Marcellina), Jordi Casanova (Don Basilio), Laura Brasó (Barbarina), Joan Carles Esteve (Antonio), Carles Ortiz (Don Curzio). Cor AAOS. OSV. Daniel Martínez Gil de Tejada, director. Pau Monterde, direcció escènica.
Els AAOS han programat Le nozze di Figaro per tercera vegada en la seva història i ho han fet amb un planter íntegrament català comptant amb habituals de la casa, algunes reaparicions i dos debuts a la Faràndula sabadellenca.
Dos debuts a Sabadell
Aquests debuts van ser els de Marta Matheu (Comtessa) i Anna Tobella (Cherubino). Ambdues van mostrar una gran línia de cant, amb un fraseig acurat, homogeneïtat de registre, timbre rodó i habilitat en el reguladors que van motivar els aplaudiments d’un públic que cada vegada costa més entusiasmar quan no hi ha pinyols gratuïts. El “Dove sono” (Acte III) d’una i el “Non so piu” (Acte II) de l’altre van ser una mostra fefaent d’expressivitat i domini de bel canto amb riques inflexions.
No menys meritori va ser el Fígaro de Toni Marsol, autèntic cantant-actor i figura centrípeta, amb una prestació formidable de la que “Non piu andrai” (Acte I) s’erigiria com una intel·ligent recreació teatral en la relació música-text mentre que alliçonadora d’estil buffo ho era l’ària de l’acte IV per dicció, canto silabato, velocitat i fiatto. Carles Daza reapareixia amb un rol que l’any 2005 va preparar per a l’Escola d’òpera. Autoritari, de moviment controlats i hàbil en els números de partichino va exhibir la noblesa de cantant que el caracteritza.
Núria Vilà (Susana) va assolir el punt de picardia i temperament amb una veu més lleugera de l’habitual (més pròpia de Zerlina, poc present en els conjunts) però amb un treball escènic suficient en un personatge que madurarà amb les diverses funcions de la gira per Catalunya. Igualment la Marzellina d’Eugènia Montenegro va ser moderadament histriònica, apuntant la postisseria del personatge i solucionant bé les agilitats d “Il capro e la capretta” (acte IV) i reforçant els números d’ensemble. Entre la resta de comprimaris cal destacar a Xavier Aguilar (Don Bartolo), a Jordi Casanova (Don Basilio) com un altre exemple d’actor-cantant excel·lent i a Laura Brasó (Barbarina), una nova troballa de la cantera lírica sabadellenca.
Daniel Martínez Gil de Tejada va dirigir l’OSV i cor dels AAOS cuidant l’acompanyament i l’equilibri, amb detalls com el tempi ràpid de l’obertura, certa sonoritat historicista (timbales tocades sense feltre i trompetes) i l’emotivitat del “perdó” al final de l’òpera. Per la seva banda, Pau Monterde explicava la història diàfanament en un marc escènic bàsic i unitari que reduïa la demora ens els canvis d’ambientació, ajudant-se amb un vestuari tradicional (recordi’s que el muntatge s’ha d’adaptar a tots els teatres del circuit Òpera a Catalunya). Molt encertat que els mateixos protagonistes a les noces de l’acte III ballessin (amb més o menys gràcia) en un muntatge que, davant les irritants (i les no prou denunciades) irregularitats artístiques i de gestió liceistes, reafirma que els AAOS són l’emblema de l’òpera a Catalunya.