Cerca de crítiques

Enquesta

El Rèquiem Alemany de Brahms al Festival de Músiques de Torroella

18/7/2004 |

 

Que una orquesta de joves (molt joves, a vegades) s'arrisqui a presentar en concert el Rèquiem alemany de Brahms, prologat a més per la Música fúnebre de Lutoslawski, pot semblar un suïcidi premeditat. Tots sabem les dificultats de totes dues obres: a Lutoslawski, de tota mena; en el mestre alemany, sobretot per la complexitat del pensament, per la riquesa contrapuntística, essencialment en el cor, per la seva monumentalitat... És una obra poc interpretada i que, més d'un cop, ha donat un disgust a orquestres i directors de renom. Doncs bé, aquesta arriscada aposta, repeteixo, va tenir (agradabilíssima sorpresa) una execució molt digna, en què es va aconseguir a vegades una altura artística respectable. No és, doncs, qüestió d'assenyalar errades o defectes, que van ser mínims, sinó de lloar la feina titànica que van realitzar director, cors, solistes i orquestra i confessar l'alegria que va suposar, ja dic, aquesta molt digna versió d'una obra que no se sol escoltar amb gaire freqüència. Analitzant la versió, seria convenient començar per la direcció: pulcríssima en el gest, exacta, de valor inestimable en el temps i en els matisos, en la dinàmica en general, tal com és obligatori per dur una orquestra d'aquest tipus, en què qualsevol indecisió pot resultar fatal. Si a aquest aspecte tècnic li afegim una visió general de l'obra, molt rica en matisos, en la qual va aconseguir moment de passió amb facilitat, només podem felicitar la feina de Lutz Köhler i desitjar que la seva permanència al capdavant del conjunt sigui el més durador possible.
Els joves, no viciats per la rutina, solen donar amb el seu entusiasme sorpreses molt agradables. Entre els solistes, hem de destacar l'actuació del baríton, amb una bella veu, amb la potència necessària per enfrontar-se a la monumental orquestra portada pel compositor i gran sentit dramàtic. La soprano estava mancada, en canvi, de la potència necessària i arribava als aguts forçant una mica la veu. És clar
que tots dos van haver de lluitar amb una ubicació -a banda i banda de l'escenari- que no resultava gens còmoda, però les exigències de la mida del local els van obligar, crec, a desplaçar-se del centre, on haurien hagut d'estar. Per finalitzar, volem destacar la l'actuació del cor, molt lloable i una veritable sorpresa: equilibri entre els quatre grups (potser les sopranos tenien algunes veus una mica estridents), ductilitat i obediència a la direcció. Un canvi notable que fa que, finalment, hi hagi un excel·lent conjunt coral a Catalunya. Per primera vegada, gràcies a la sàvia utilització de Brahms del monumental conjunt, l'església de Sant Genís va oblidar tots els seus defectes acústics i vam poder disfrutar d'un bell concert d'inauguració. M'agradaria poder parlar-los de Brahms, però ja no hi ha temps per això.
Eduardo Rincón
El Punt