20/10/2015 |
Programa: Obres de Dvorak i Txaikovski
Lloc i dia:Teatre Principal de Sabadell
Pau Codina, violoncel. OSV. Lorenzo Viotti, director.
El primer concert de la temporada simfònica de l’OSV a Sabadell ha estat un bon exemple de les línies generals amb què l’orquestra treballa el cànon de repertori: èxit de públic, obres arxiconegudes (no menys bones tot i el denunciat esgotament de retrobar-les sistemàticament en les temporades de la formació vallesana) i intèrprets joves amb una solvència tècnica i musical poc discutibles. És a dir, una sessió per sortir-ne satisfet.
Lorenzo Viotti forma part d’una fornada de batutes guardonades al Concurs de direcció de l’Orquestra de Cadaqués (Noseda, Nesterowick, González,...) que en llurs programes amb els músics vallesans han convençut sobrerament. Amb l’acústica gens favorable que en desvirtuava el so de conjunt, el director suís va signar un Tchaikovski (Cinquena simfonia) equilibrat, d’intensitat continguda i amatent a les segones veus melòdiques de les textures. La tensió i els contrastos apuntaven a un substrat de finor conceptual i claredat expositiva, concisió i detalls hàbils en el rubato (primer i tercer moviments), les transicions, els matisos en repeticions i reexposicions.
L’inici del moviment lent dominat per una amplitud serena i premonitòria del fatalisme de la Sisena va ser un exemple de profunditat conceptual. I millor encara: la dialèctica entre cordes i fustes en la secció central en stacatto del Vals, presentada amb un virtuosisme i tremp rítmic que la revelava moderna i abocada a l’obstinació (fugida endavant) dels dos darrers moviments de la Quarta i el tercer de la Sisena. En resum, recordin aquest nom: Lorenzo Viotti. El retrobarem. Amb l’OSV, segur.
El violoncel català
Pau Codina ja no és una promesa. El seu estil pulcre i fluid gràcies al bon ús del legato i l’articulació en general (bons canvis de registre i millors dobles cordes) dota les seves interpretacions d’emotivitat i noblesa pròpies d’un intèrpret que està madurant pel bon camí. El soliloqui inicial amb les fustes del segon moviment i l’exquisit final del Concert per a violoncel de Dvorak van ser dues mostres de l’assertivitat del músic català. Escoltar-lo en les programacions catalanes és signe d’una esmerçada normalitat del circuit en favor dels músics qualitatius autòctons.