Cerca de crítiques

Enquesta

'Capriccio' de R. Strauss per Renée Fleming al Palais Garnier

Darrer homenatge

16/7/2004 |

 

'Capriccio', de Strauss. Renée Fleming, Dietrich Henschel, Rainer Trost, Gerald Finley, Franz Hawlata, Anne Sofie von Otter. Direcció d'escena: Robert Carsen. Decorats: Michael Levine. Vestuari: Anthony Powell. Il·luminació: R. Carsen i Peter van Praet. Orquestra de l'Òpera Nacional de París. Director: Ulf Schirmer. París, Palais Garnier, 8 de juliol.

Nova recreació de Robert Carsen del teatre dins del teatre, Capriccio es va erigir en l'obra idònia per fer un darrer homenatge al patró sortint de l'Òpera de París en la que era la darrera nova producció del mandat d'Hugues Gall, per part, a més, d'un dels artistes més fidels en aquests nou anys de gestió, com ho ha estat el director canadenc.
El magnífic repartiment d'aquesta reflexió sobre el mateix gènere operístic, l'última meravella lírica composta per Strauss, aplegava alguns dels noms habituals a París en aquestes darreres temporades, començant per una Renée Fleming glamurosa (el vestuari era certament preciós) que, després de mostrar certa prudència al llarg de la funció, va saber posar tota la carn a la graella en el gran monòleg final de la Comtessa, en què va lluir el seu cant apassionant i el seu timbre radiant. Dietrich Henschel va exhibir una petulant bonhomia com el seu germà, el Comte, mentre Rainer Trost (el compositor Flamand) i Gerald Finley (el poeta Olivier) van festejar amb ardent lirisme la protagonista alhora que dirimien amb elegància la primacia de la paraula o de la música en l'òpera (esplèndid el tenor alemany quan canta la seva posada en solfa del poema del seu rival). Franz Hawlata (La Roche) va fer una abrandada defensa del teatre i del pragmatisme que ha de mostrar un empresari, i Anne Sofie von Otter va prestar la seva magnètica presència (compensant amb escreix la usura tímbrica) a una divística Clairon. Hilarants els cantants italians encarnats per Annamaria Dell'Oste i, en especial, Barry Banks. Ulf Schirmer va aparcar les deliqüescències sovint associades amb el compositor alemany per apostar, amb encert, per un Strauss vibrant, directe i àgil, sense empastifaments i sense amagar els detalls instrumentals, sempre d'acord amb el to dialogant de la partitura. L'orquestra de l'Òpera de París va mostrar en general una notable delicadesa de traç, sobretot el sextet de corda que obre la peça.

Robert Carsen exhibeix en tota la seva nuesa l'escenari del Palais Garnier per traslladar a l'època de la seva estrena (1942) l'acció d'una obra sovint acusada d'escapista. Un debat estètic enmig de la guerra? Al contrari, una defensa de tot allò que ens fa humans, civilitzats. Més enllà del nazi que acompanya Clairon, Carsen, no obstant, no força la nota i es concentra a dirigir mil·limètricament l'acció, amb personatges perfectament definits, mentre subratlla els elements d'homenatge a la màgia del teatre (el deliciós teatrí de La Roche, l'evocació del saló de la dansa que hi ha just darrere de l'escenari del Garnier per a la mansió de la Comtessa, reproduït alhora en el teatrí). Tanmateix, el director es reserva el seu gran cop per a un final emocionant. Mentre els darrers acords, amb aquest màgic solo de trompa, s'esvaeixen a l'orquestra, els operaris van treient tots els elements d'escena, els assistents ajuden Fleming, i al fons de tot hi apareix l'autèntica sala de dansa del teatre amb una ballarina assajant. El teatre es buida, el patró marxa, ara només resta esperar el nou cap de la casa.

Xavier Cester
Avui