El primer concert de la 32a temporada d’Ibercàmera ha sigut un bon compendi de les línies generals que presideixen el cicle: una aposta sense embuts pel gran repertori, amb un bon ventall d’obres arxiconegudes (no per això menys bones), servit per intèrprets de solvència indiscutible. És el que va oferir l’Orquestra Simfònica de Bamberg amb el seu titular, Jonathan Nott. El director britànic deixarà el càrrec a finals de curs després d’haver contribuït a donar un nou impuls a la formació alemanya, en un procés de doble sentit que també ha afavorit la seva cotització.

Nott va signar un Beethoven de gran equilibri, ben caracteritzat i sense histrionismes sobrers, ja des de l’obertura Egmont que obria la sessió. El controlat dramatisme de la part inicial va estar ben contrastat amb l’explosió triomfal de la conclusió. En la Simfonia núm. 6 (Pastoral), Nott va poder recolzar-se en una corda compacta i uns encertats solistes de fusta (el metall va ser més rude) per traduir l’escalf sonor de la partitura, sobretot en un final amb dosis apropiades d’unció. Tot va transcórrer amb naturalitat, però també sense grans revelacions ni estímuls, cosa que pot ser suficient per a uns i insuficient per a uns altres.

La petita decepció de la vetllada va venir amb Christian Blackshaw, pianista que va tornar als escenaris després de lustres apartat a causa d’una dramàtica situació personal. El seu estil pulcre i reconcentrat no és en absolut menystenible, però les turbulències del Concert per a piano núm. 20 de Mozart demanen menys timidesa i més assertivitat. L’alè poètic del tercer dels Impromptus D899 de Schubert li va escaure més, mentre que Nott i l’orquestra tancaven la vetllada amb una vibrant obertura de Le nozze di Figaro de Mozart. Un cop més, el gran repertori.