Cerca de crítiques

Enquesta

Senyeres i bones intencions

11/10/2015 |

 

Lloc i dia:Teatre-auditori de Caixa de Terrassa. 2-10-15

Laura Vila, mezzosoprano. Joan García Gomà, baríton. Marc Pujol, baix. Ezequiel Casamada, tenor. Dani Morales, baríton. Xavier Aguilar, baríton. Francesca Roig, mezzosoprano. Maria Miró, soprano. Coral Ariadna, Cor Anton Bruckner. Orquestra Terrassa 48. Frederic Ollé, director. Pedro Ortega, director d’escena.

 

 

Estrenada a finals de setembre al Teatre Principal de Barcelona, l’òpera Magda arribava a Terrassa amb un planter de cantants i músics vinculats a Sabadell. En una producció bastida amb molta voluntat, altruisme i pocs recursos (cap subvenció) que expliquen el despullament escènic i l’excessiva frontalitat del seu moviment, el llibret del sabadellenc Jordi Voltas parteix d’un argument propi de culebrot televisiu. No obstant, té moments de qualitat literària i elements d’interès dramàtic. L’acció, morosa al primer acte, trasllada l’espectador quaranta anys enrere en una crítica classista, política i moral plenament vàlida a la Catalunya actual. Val a dir que les referències concretes a Puig Antic i Franco desnereixen la dramatúrgia per l’excés de concreció i limitació de la textualitat de l’obra.  

Entre els encerts cal comptar la inclusió dels subtítols i la prestació de la majoria dels participants, especialment els protagonistes Laura Vila (Magda) i Joan García Gomà solvent en la vocalitat i creïbles en escena; Xavier Aguilar per la fermesa del cant i l’entenedora dicció, mentre Ezequiel Casamada (militar), Marc Pujol (burgès), Dani  Morales (cardenal) van encarar els seus estereotipats rols amb eficàcia.

La manca d’assajos era evident en una orquestra a voltes esbiaixada i unes corals entregades però amateurs (escènicament i musical) malgrat els esforços de Frederic Ollé des de la direcció. Amb tot cal felicitar-los per la intervenció a capella de l’acte II, espontàniament recompensada pel públic, i l’apassionament de l’escena final. D’altra banda, si a l’acte I hi ha una festa de les classes altes, quatre cambreres per a tres parelles no és una proporció escènicament poc versemblant? Calen dues consagracions encara que divergeixin en la simbologia revolucionària? El més feble va ser el previsible final: una barretinada efectista i de propaganda catalanista explícita en un títol que arriba dècades tard. La univocitat final resta potència simbòlica i s’atansa a un bany de masses que banalitza la pròpia causa i el missatge fonamental.

La partitura de Ramon Ribé, amalgama estils fàcilment identificables sense prendre un protagonisme excessiu i generant ambients alguns dels quals cauen en tedi de fons. L’escriptura vocal acusa monotonia i no explora els registres vocals amb prou enginy malgrat moment d’interès com la festa de casa la señora Lydia, l’ària de Magda a l’acte segon, el referit cor a capella i l’escena final en què sap tensar la construcció, tot i la dramatúrgia pseudohollywoodiense amb la mor del protagonista i l’alçament popular. Sense una segona oportunitat de veure i escoltar l’obra, sembla un títol més reeixit pel que simbolitza que pel que significa pel contingut.

El fonamental és que iniciatives com aquesta suposen un vestigi –transitori- de normalitat cultural. Muntar projectes com aquest dinamitzen el repertori tant català com contemporani, a la vegada que projecta professionalment als músics autòctons. Ara bé, l’estrena de títols desconeguts de manera aïllada i fora d’un circuit ample resta impacte. I és que ja sabem que la realitat cultural catalana i el suport de les altes esferes disten de la dignitat necessàries.

Albert Ferrer Flamarich
Diari de Sabadell