CRÍTICA

Així es va palesar en l’Andante di molto (più tosto Allegretto) de la Simfonia Núm. 34 en Do Major de Wolfgang Mozart, en què el joc entre els primers violins i les violes va quedar desdibuixat per una dubtosíssima afinació de les segones i també a l’inici de la peça on els primers violins van atacar el pòrtic d’entrada notòriament desquadrats. Amb Mozart no existeix l’art de dissimular, especialment en la melodia lenta, però els errors puntuals no varen desinflar una interpretació lloable en el seu entusiasme, especialment gràcil en l’aire de saltarello del moviment final i al minuet K. 409 que –seguint Einstein– King va voler encastar a la simfonia tot i que musicològicament sigui difícil d’explicar-ne els motius (a diferència de la resta de la peça, aquest breun insert està orquestrat per a dues flautes).

El plat estrella del vespre va ser una Heroica ben treballada per King, especialment en una marxa fúnebre amb un final teatralment ben ordit, com una respiració que acaba exhausta. Al primer moviment i al final de les variacions del quart va poder escoltar-se, novament, el bo i millor d’aquesta orquestra: Dani Ortuño va demostrar que, tot i la seva insultant joventut, és un dels millors fagotistes del país (gerents orquestrals, correu a contractar-lo!) i l’excel·lència també va fer-se notar en la línia de cant del clarinet de Teresa Nogueron, l’exquisida flautista Isabel Souto i un notabilíssim oboista com és Òscar Diego. De nou, la inestabilitat de la corda va treure tremp al primer moviment, tot i el bon rendiment dels violoncels, perfectament comandats per la seva líder Anna Costa, i alguna badada a les trompes va fer perdre color al conjunt.

Pegues a banda, la satisfacció d’orquestra i direcció amb el concert és merescut i, en un país més normalitzat on la interpretació es pogués repetir en més ocasions (donat l’esforç dels assaigs) el resultat milloraria dia a dia.