A banda d’afrontar algunes de les pàgines més difícils d’un autor que mai no va escriure ni una punyetera nota assequible, interpretar l’obra per a quartet de Dmitri Xostakóvitx implica doctorar-se en el particularíssim sentit de l’humor de l’autor rus, d’una complexitat quasi paranoica. A l’imprescindible Irony, Satire, Parody and the Grotesque in the Music of Shostakovich, Esti Sheinberg ens explica com el compositor rus mestrejava en l’art d’ordir incongruències musicals per tal d’elaborar un discurs que transita ràpidament entre totes aquestes formes del risible. De totes elles, és potser l’element grotesc –allò provocat per l’estranyesa d’allò lleig o fantàstic– el més difícil d’escatir i d’interpretar. I aquest és el misteri més elevat que afrontem en escoltar o tocar un compositor que, mitjançant la lletjor o l’absurditat, volia provocar una catarsi.

Que el Quartat Casals és tècnicament impol·lut i d’una compenetració perfecta no fa falta que ho digui servidor. Però caldria girar l’esquena momentàniament a l’escena per a preguntar-se, després d’aquesta primera sessió íntegra dedicada a Xostakóvich, si el públic va sentir-se atret per l’humor de la partitura. Dit ras i curt: com és que, tractant-se d’unes pàgines tan riques en els mil matisos del risible, els oients de la Sala Oriol Martorell no reien escoltant el Quartet Casals? Aquesta és la pregunta i aquesta és la recerca que han d’afrontar els seus magnífics intèrprets.

Tot i l’excel·lència citada, a la interpretació del Quartet núm. 4 en Re major hi vàrem notar encara manca d’acord entre les veus: potser els Casals encara no s’han avesat a tocar dempeus (el més còmode dels tres membres en aquesta posició era el dansarí Abel Tomàs). El quartet va voler convèncer amb presses, i això va comportar que la línia estentòria del violoncel d’Arnau Tomàs quedés massa sovint en un tercer o quart pla, restant poder a la partitura. La gelor corporal de Vera Martínez-Mehner duia la processó per dins, afegint-hi encara més cripticitat.

La cosa va millorar en escreix amb un Quartet núm. 7 en Fa sostingut menor, op. 108 molt més ben tramat, amb el diàleg inicial molt àgil i un Lento adequadament hipnòtic. Si l’Allegro final va resultar molt millor va ser precisament perquè els intèrprets van imprimir les giragonses inicials de la fuga amb un caràcter molt més risible, gaudint de l’excés dels sons.

Després del descans, el Quartet de corda núm. 3 en Fa major va mantenir el tremp anterior, però al vals inicial va mancar-li molta mala llet (repasseu les simfonies post-bèl·liques, el Boléro de la Setena i l’Allegro de la Desena) i l’Allegro non troppo va tornar a servir-se com un tour de force purament muscular. Professors, ja sabem que toqueu bé, refotudament bé, però ara ens cal riure! Volem riure! Exigim riure!