5/10/2015 |
Programa: Obres de Vilà Gandol, Paulís, Blay, Molina, Timón, Morera.
Lloc i dia:Teatre Principal de Sabadell
Obres de Vilà i Gandol, Paulís, Blay, Molina, Timón, Morera.
Cor Lieder-Càmera. Cobla Simfònica de Catalunya. Jordi Molina, director.
Teatre Principal de Sabadell. 4-10-15.
Les cites de l’entitat “Sabadell, més música” són poques però qualitatives com ho va corroborar la del passat diumenge al Teatre Principal de Sabadell. En aquest sentit és de lamentar la manca de projecció de les seves activitats més enllà de la ciutat, en un circuit català poc receptiu a iniciatives com aquesta o altres sabadellenques.
Molt ben presentat per Jordi Saura, el repertori inclòs mantenia la diversitat característica i la conseqüent reivindicació de les convocatòries anteriors de la Cobla Simfònica de Catalunya. Primer pel recordatori a Manuel Oltra recentment traspassat. Després per la conjunció d’autors d’estètiques diverses com la Suite relativament còmica de Blay, la Suite Garrotxa de Paulís i Catalunya 5714 de Marc Timon. Si la comicitat de Blay se serveix d’un treball intel·ligent i refinat de paròdia i emmascarament de temes de Delibes, Chueca o Strauss; l’obra de Paulís és una d’aquelles composicions de repertori que a través de la forma cerquen una modernitat de la cobla en un afany universalitzador, com també ho cerca Catalunya 5714 de Marc Timón des d’una altra vessant. Marc Timón que, per cert, que va dirigir la seva obra mostrant que és un dels flagrants exemples de la validesa d’una fornada de compositors catalans relativament joves i amb projecció.
En tercer lloc, per la participació del cor Lièder Càmera en un binomi sabadellenc que va oferir una segona part amb dues obres ambicioses. Dirigits per Jordi Molina, nou titular de la Cobla Simfònica de Catalunya, el concert va assolir un estàndard sonor satisfactori, tot i la saturació sonora de la sala i l’efecte eixordador d’una orquestra pensada per a l’aire lliure. Un fet que va cobrir a la coral poc còmoda en els canvis de registre de Goigs de Nostra Senyora de la Llibertat del mateix Jordi Molina. El Lieder-Càmera va distar de l’alt nivell habitual –en part per absències d’alguns components- mostrant-se a vegades calant, de dicció inintel·ligible, sense claredat de textures i amb unes anèmiques cordes masculines.
En aquest sentit el mínim homenatge a Morera amb Les fulles seques i, de bis, La santa Espina va compensar l’actuació vocal i va acabar d’encendre uns ànims patriòtics que necessitaven alguna altra propina. Igualment es va enyorar el subtítol dels textos o els mateixos inserits en el programa de mà, especialment amb les obres de Molina i Timón.