El Quartet Casals, tot i que ja no és formalment formació resident a L’Auditori, continua ocupant un lloc destacat en la seva programació, obrint i tancant la temporada de cambra de l’equipament amb sengles concerts dedicats a Xostakóvitx. La primera entrega va evidenciar l’estat esplèndid de forma d’un grup que va traduir les tres partitures seleccionades amb una intensitat per moments colpidora. Tots tres quartets, a més, coincidien a presentar conclusions sigil·loses, finals d’una extrema concentració, si bé com a punt d’arribada de desenvolupaments previs que el Casals va diferenciar amb mestria.

El Quartet núm. 3 op. 73 era l’obra més dilatada i la que presentava un arc emocional més ampli, des de l’enèrgica arrencada, que el Casals va atacar amb decisió, passant pels moments d’ironia grotesca, un dels trets distintius del compositor rus (o ja no en podem dir soviètic?) abans que el discurs s’amari d’una melangia inaprehensible que no va passar desapercebuda al radar del grup català. En el Quartet núm. 4 op. 83 l’estil emfàtic, fins i tot abrusador, del Casals no va violentar l’equilibri de la partitura ni el caràcter dels seus passatges més elegíacs, tot i que l’evocació d’aires hebraics podria haver estat més perfilada. Per la seva banda, el Quartet núm. 7 op. 108, bon exemple de la creixent introspecció que seguiria Xostakóvitx en els seus últims anys de vida, posa més al descobert els instruments per separat o en duo, un repte que el Casals va superar amb brillantor. Com ja és norma, un públic entusiasta va tornar a omplir la Sala Oriol Martorell, i va ser recompensat amb dues propines, una grinyolant polca del mateix Xostakóvitx i l’ubic El cant dels ocells.