Després de la postal multitudinària a la Sagrada Família, la inauguració de debò de la temporada de l’OBC a L’Auditori ha suposat l’arrencada oficial de la titularitat de Kazushi Ono, una etapa en què esperem que, com a mínim, el director japonès tregui el conjunt del confortable estancament artístic en què està instal·lat. Del primer concert se’n desprenen bons auspicis. La “simfonia coreogràfica” Daphnis et Chloé és una de les obres més dilatades i ambicioses de Ravel, una partitura que permet copsar de què són capaços una orquestra i un director. La versió d’Ono va ser de gran lucidesa, va clarificar textures sense sacrificar impacte, traduint de forma directa, sense sobrecàrregues expressives ni excessos perfumats, la intoxicant orquestració raveliana, i dosificant tensions (impecable Albada ) amb gest ben clar. La notable resposta, individual i col·lectiva, de l’OBC va estar ben complementada per les atmosfèriques intervencions dels cors Lieder Càmera i Madrigal.

La primera part va ser més desigual. S’agraeix que Ono comenci temporada amb un compositor català, el doblement festejat per Auditori i Palau Hèctor Parra, i està bé recordar que la creació contemporània no s’atura en les estrenes. Més enllà de les disquisicions científiques que l’envolten, InFALL (estrenada fa tres anys per l’OBC i presentada ara en una versió ampliada) és una peça aparatosa que es mostra doblement suggestiva quan el brogit instrumental es calma al voltant d’un solo enigmàtic de flauta. Vadim Repin era el solista estrella de la sessió, però ni el violinista siberià ni els que l’acompanyaven van atacar de forma òptima el Concert núm.2 de Prokófiev: el fraseig tou de Repin va tenir el contrapunt d’un so desmanegat de l’orquestra. Més concentrats van estar tots en l’encís melòdic del segon temps i l’ímpetu dansaire del final. Repin va ser original a l’hora de la propina, un fragment de la Sonata per a dos violins del mateix compositor rus, compartint així protagonisme amb Cristian Chivu, concertino de l’OBC. Concertino associat, però, perquè el titular fa anys i panys que l’esperem. Tindrà Ono més sort?