27/9/2015 |
Programa: Obres de Debussy i Orff.
Lloc i dia:Palau de la Música Catalana
Ximena Agurto, soprano. Toni Marsol, baríton. Jordi Domènech, contratenor. Cor de Cambra de Granollers, Cor Jove i Cor Infantil Amics de la Unió, ARSinNOVA Cor de Cambra i Cor d’Homes d’Igualada. Jove Orquestra Simfònica del Vallès. OSV. Rubén Gimeno, director.
L’onanista recurrència de l’OSV al repertori més taquiller en part ve justificada per les necessitats econòmiques i la disponibilitat horària d’assaig en una agenda i gestió de la formació difícils de compaginar. Programar els Carmina Burana escoltats fa quatre temporades amb bona part dels mateixos solistes, alguna de les corals i sota el mateix Rubén Gimeno indica que l’orquestra ha de superar moltes traves internes. Però, és clar, els resultats, la plena assistència i l’ovació del públic avalen la cartellera. Quedem-nos, doncs, amb el bon treball musical.
En primer lloc, per la fertilització professional d’alguns joves faristols que a l’estiu participaven de la Jove Orquestra Simfònica del Vallès. Per aquest motiu el Preludi a la migdiada d’un faune de Debussy, escoltat al juliol, obria la sessió. A destacar la solista de flauta i un tractament romantitzat de la peça gens ofensiu. Naturalment, seria d’il·lusos esperar una obertura o poema simfònic (El carnaval Romà de Berlioz era un complement ideal per instrumentació i caràcter) abans de la coneguda obra de Carl Orff.
Com a conseqüència, l’atac immediat del famós “Oh Fortuna” era un gest de continuïtat de l’atenció o un joc entre silenci dramàtic i suspensiu? O bé una manera d’agermanar obres internament i externa tan dissímils com la visió paradisíaca a la que remeten Debussy i Orff?
En tercer lloc cal felicitar les corals per l’afinació, la dicció i la conjunció (especialment sopranos, baixos i la coral infantil) així com els solistes. Jordi Domènec reiterava l’excel·lència tècnica i expressiva que el caracteritza en un rol poc compromès, mentre que Ximena Agurto encisava amb una emotiva Im trutina (núm. 21) de noble fraseig, fiatto, homogeneïtat tímbrica i arrodonida amb impecables amb ascensos al sobreagut (Dulcissime núm. 23). No obstant, en unes intervencions tan breus i ja estudiades, la partitura a l’escenari és un demèrit. Igualment Toni Marsol reafirmava la vis còmica i rotunditat vocal que li recordàvem jugant, a més, amb una impostació afalsetada a Dies, nox et omnia (núm. 16).
Rubén Gimeno va perfilar la hibridació d’afectes i números musicals (des de la marxa, la dnasa, l’oració, el plany, ...) des d’un treball seriós i alhora entusiasta. La potència dels conjunts i detalls idiomàtics suggerents com l’ arrancada bartokiana de la Tanz (núm. 6) i l’equilibri melódico-rítmic d’una obra tímbricament rica, tot i l’escassa varietat de trames texturals i l’excitació efectista.