Amb un concert excepcional s’ha inaugurat la temporada de Cambra delPalau.

Un signe més de com canvien els criteris i el perfil de les programacions en mans de bons professionals, en què tant el Palau de la Música com L’Auditori han emprès un camí sensible que apunta alt. La música de cambra, privilegi de públic reduït, obre ara temporada.

Excepcional, a més, perquè reuneix dos noms significatius del nou panorama instrumental en ascens, i més encara, amb un programa de marató amb les cinc sonates magistrals de Beethoven per a violoncel i piano que presenten dos mons sonors – ipersonals – oposats. Queyras ja va fer també en una sessió les sis suites de Bach, tot i que ara la densitat del programa no ho aconsella, ni alpúblicnialsintèrprets, laconcentració dels quals es ressent quan la intensitat emocional de les dues últimes sonates a do i a re de Beethoven mostren aquest tarannà tan interior.

En definitiva, dos concerts en un, amb diferències substancials en les seves tres etapes, que van anar del neguit pel desajust inicial a les primeres notes de la núm. 1 a compartir la bellesa i alegria de les dues primeres sonates. Superades les variacions sobre el tema mozartià, en què el piano es va encarregar de subratllar certa poesia, hi va haver problemes d’afinació del violoncel, potser producte de certa tensió; tambéalaSonatanúm. 3, quetotiaixí va deixar veure un scherzo joiós.

Per fi – amb menys públic – les dues sonates de l’op. 102 van incidir en el color propi de les obres, encara que jaambànimdesuperarl’esforçcom més aviat millor. En síntesi, un recital de primera mà, amb dos grans músics d’excel · lent tècnica i musicalitat que van deixar a l’escena gran quantitat de música i expressió. Al marge de petits desajustos corregits amb professionalitat, van fer un treball excepcional en la recerca de la sonoritat adequada.

El piano i el violoncel han tingut des de temps de Beethoven un desenvolupamentdiferent; aquestamb més potència i altres colors després dedeixarlescordesdetripaidisposar d’un nou arc per experimentar.

El piano, en canvi, es va modificar enmecanismeiso, llunydelfortepiano. I, en aquest sentit, Melnikov va fer un treball molt sensible, amb ús escàs del pedal, i va aconseguir una sonoritat clara, transparent i de molt matís en la dinàmica i en passatges polifònics en la Sonata núm. 2. I Queyras va fer gala d’un vibrato molt mesurat, i un fraseig adequat a l’expressió romàntica, personal, però sense excessos, i va aconseguir per moments un exercici cambrístic molt vital.