CRÍTICA

En el firmament musical una constel·lació de tres astres és des de fa anys, ja sigui en solitari, en duo o en trio, una font constant d’experiències excepcionals: Isabelle Faust, Jean-Guihen Queyras i Alexander Melnikov. Els dos homes del grup ho van tornar a evidenciar amb una lectura quasi íntegra (només van faltar dues sèries de variacions) de l’obra per a violoncel i piano de Beethoven, que, de forma significativa en tractar-se d’una vetllada maratoniana, va assolir el grau més elevat de sublimitat cap al final. El moviment lent de la Sonata opus 102 núm. 2 va tenir aital concentració, una depuració expressiva de tal densitat, que el temps es va aturar mentre els dos intèrprets acaronaven els pentagrames beethovenians amb l’eloqüència colpidora de la simplicitat.

Va ser el punt culminant d’un gran concert sobre el qual ni tan sols petits alts i baixos poden projectar ombra. En algun moment (la Sonata opus 5 núm. 1, els passatges més impetuosos de la Sonata opus 69 ) es podia demanar un so amb més gruix al violoncel pudorós -que no mancat de caràcter- de Queyras, per molt que, al piano, Melnikov realitzés prodigis d’articulació i de control del volum. Van ser, tanmateix, elements negligibles davant la capacitat d’escolta mútua i de reacció i, sobretot, la unanimitat de concepte dels dos solistes, capaç d’albirar profunditats inesperades fins i tot en el Beethoven més amarat de classicisme vienès, com en la preciosa introducció de la Sonata opus 5 núm. 2. Després dels fulgors orquestrals de Barenboim, la temporada del Palau torna a començar de la millor manera possible.