Com va demostrar fa un parell d’anys amb un encierro agònic interpretant totes les suites de Bach al Palau en una sola vesprada, Jean-Guihen Queyras és un instrumentista addicte a les curses de llarga distància que emparellin el seu cop de coll a la capacitat de resistència dels melòmans. En un present en què l’art és efímer i els occidentals ens entretenim expulsant rapidíssimes ventositats a Twitter, programar una vetllada cambrística de tres hores de durada amb la integral de les sonates beethovenianes podria considerar-se una temeritat o fins i tot un acte més aviat testosterònic d’aquells que encantaven a en Ludwig: així ho certificava un Palau de la Música amb una entrada ben pobra que, a mesura que els descansos se succeïen i els estómacs rondinaven, va deixar-nos ben entrada la nit en la més estricta intimitat entre músics i intèrprets.

No obstant això, aplaudim Joan Ollé i els responsables artístics del Palau per la valentia d’inaugurar el curs amb un concert que va més enllà de la programació rutinària i que, sens dubte, va valer la pena per admirar unes obres que marquen els canvis estètics del compositor en qüestió a la perfecció. Anem al gra. Les dues primeres sonates són un brillantíssim exercici de propaganda d’un Beethoven de vint-i-cinc anys que viatja a la cort berlinesa de Frederic II. Ordides pel violoncel·lista de palau, Jean-Pierre Duport, i pel mateix rei, instrumentista aficionat, les peces pequen d’efectes amb els quals Beethoven volia sorprendre els berlinesos i el violoncel encara hi és obligato en el sentit més íntim del mot, car el compositor era com era i no es podia veure eclipsat al piano per un simple pelacanyes cortesà davant de tot un rei. Queyras va entrar encara molt fred a l’Adagio sostenuto de les dues peces i va patir per insuflar espontaneïtat al doll de nous temes al desenvolupament de l’immens primer moviment d’una Sonata en Sol menor finalitzada amb els dos intèrprets clarament descoordinats.

Acabat el primer recés, la correcta interpretació de les variacions sobre el Bei Männern welche Liebe fühlen mozartià, on l’humor no va acabar de brollar de la partitura, preludiaven un concert fins el moment salvat per l’exquisidesa interpretativa d’Alexander Melnikov. Cal posar un punt i a part en la marató per fer notar l’admirable Kehre del pianista rus, que ha oblidat la persona d’un intèrpret virtuós sense més per reconvertir-se en un instrumentista extraordinari, ple d’enteniment i amb un gust exquisit. Queyras va deixondir-se finalment a la tercera sonata, de 1806-8, escrita pel baró Gleichen (inter lacrymas et luctum, diu Beethoven, tot i ser una obra d’una vitalitat esclatant): el violoncel·lista va redimir els seus pecats amb un gràcil Scherzo i un tercer moviment d’autèntic incendi emocional. La suor afavoria la cursa.

El bo i millor de la jornada, no obstant, arribaria amb les sonates del 1815 dedicades a Maria Erdödy, que jo m’atreviria a llegir com un assaig concentrat de la transformació del dolor en esperit joliu: “Nosaltres –escriu Beethoven a la comtessa- els éssers limitats d’esperit il·limitat, hem nascut tant sols pel sofriment i l’alegria, i fins i tot podríem dir que els més eminents s’apoderen de l’alegria a través del sofriment.” Així cal llegir la sonata quarta, que s’inicia amb una frase de dos compassos d’una simplicitat corprenedora, traduïda a la perfecció pels dos intèrprets. Els més resistents vàrem poder gaudir de la petita excepció del cicle, el moviment lent en forma de pregària que Beethoven encasta a la cinquena sonata con molto sentimento d’affetto. Queyras ens va regalar als assistents, finalment, el talent que havia deixat al camerino a l’inici del concert: la transició de plor a l’atac del quart moviment ens va fer oblidar el planeta terra en forma de fugat i un fraseig d’educació solemne. Melnikov, tot i alguna nota falsa que lamentava en forma de ganyota, va créixer fins arribar al cim del bon intèrpret: és un dels pianistes més interessants del moment.

Val la pena resistir quan, de nit, la grandesa del compositor s’acaba imposant, sobirana i imperial. Que tornin aviat.

Adagio con molto sentimento d’affetto (Beethoven)