El tenor Josep Bros. © Festival de Torroella/Martí Artalejo

FESTIVAL DE TORROELLA DE MONTGRÍ. Josep Bros, tenor. Marco Evangelisti, piano. Obres de Tosti, Donizetti, Leoncavallo, Verdi, Massenet i Gounod, entre d’altres. (2 d’agost de 2015). Khatia Buniatishvili, piano. Obres de Mussorgski, Ravel, Liszt i Stravinsky. (14 d’agost de 2015). ESPAI TER DE TORROELLA DE MONTGRÍ.

Els veterans del Festival de Torroella de Montgrí recordaran aquells anys en què la cita amb la lírica anava associada directament a la figura del tenor barceloní Jaume Aragall. Era una cita estival en què el tenor, sovint acompanyat de diversos partenaires vocals, gaudia i feia gaudir com a bojos l’audiència sota la intensa canícula que transmetien també els murs de l’església de Sant Genís, tot fent de l’experiència quelcom que, al marge de l’aspecte musical, vorejava l’heroïcitat. Orfes de la seva presentació en concerts, la inauguració de la 35a edició del Festival a càrrec del també tenor barceloní Josep Bros recordava aquells bells temps, que, gràcies al pletòric estat de veu del cantant, aviat quedaren en un segon pla.

El tenor afrontava aquest recital amb la seriositat i el compromís d’estar davant d’una audiència experimentada i àvida de veus amb personalitat, i cal dir que no va defraudar, gràcies a un programa extens, compromès i molt exigent, que va defensar amb energia, l’elegància canora que el caracteritza i sense cap signe evident de defalliment al llarg del generós concert, al qual es van sumar tres bisos.

Amb una primera part dedicada a la cançó italiana amb àries intercalades, el tenor escollí aquelles peces que segurament més li agraden –i més agraden també al públic–, com són L’ultima canzone de Tosti, Mattinata de Leoncavallo, Musica proibita de Gastaldon o Occhi di fata de Denza, però que també són les més compromeses vocalment. Peces, al capdavall, delicades i heroiques, amb aquell regust mediterrani tan propi de la costa italiana, banyada d’una melangia somrient i càlida, que el tenor va guarnir amb un timbre fresc i flexible. El tenor ho guarní amb tres àries d’òpera, una preciosa “Furtiva lagrima” de L’elisir d’amore –qui no recorda les seves primerenques actuacions al Gran Teatre del Liceu amb el Nemorino que tan bé va dibuixar Mario Gas?–, “È la solita storia del pastore” de L’arlesiana de Cilea i una esplèndida versió de “Ma se m’è forza perderti” d’Un ballo in maschera de Verdi, per a la qual el tenor va posar al servei de la música la seva extraordinària capacitat de lligar amb elegància les frases, tot buscant mixtures en la ressonància de cap i culminant l’ària amb la joia final que representa la frase de Riccardo “Si rivederti, Amelia, e nella tua beltà…” que posà la pell de gallina, per culminar una primera part que semblava ja un concert sencer.

Josep Bros i el pianista Marco Evangelisti. © Festival de Torroella/Martí Artalejo

Menció especial requereix el seu pianista acompanyant, Marco Evangelisti, company de batalles també de Jaume Aragall els darrers anys i un pianista excepcional que passeja les mans sobre el teclat com si acariciés les tecles. Evangelisti no només domina l’art d’acompanyar –en el més ampli sentit de la paraula, incloent-hi el suport, l’empenta i la seguretat de l’ofici–, sinó que enriqueix les partitures amb la seva capacitat improvisadora amb ornamentacions mai sobreres ni de gust dubtós. El pianista és art i part de cada concert en què ell actuà d’acompanyant, com així ho va demostrar en el recital amb Josep Bros.

La segona part del recital combinà àries d’òpera francesa abans de fer el salt a la sarsuela, gènere que el tenor també ha explorat amb èxit. Després del “Pourquoi me réveiller” de Werther de Massenet i la delicada Après un rêve de Fauré, el tenor abordà amb delicadesa “Ah! Lève-toi, soleil!” de Roméo et Juliette de Gounod, abans d’encisar amb el seu magnífic saber dir les romances de sarsuela “De este apacible rincón de Madrid” de Luisa Fernanda de Moreno Torroba, “Mujer de los negros ojos” d’El huésped del sevillano de Jacinto Guerrero i una esplèndida versió de “Por el humo se sabe dónde está el fuego” de Doña Francisquita de Vives.

El lliurament del tenor se saldà amb l’agraïment entusiasta d’un públic conscient de la gran nit lírica que havien recollit les parets de l’auditori de magnífica acústica que és l’Espai Ter. I el tenor, al seu torn, arrodoní la vetllada amb tres bisos: “No puede ser” de La tabernera del puerto de Sorozábal, Canticel d’Eduard Toldrà –l’única cançó en català de tot el programa– i Granada d’Agustín Lara.

Red in red de Mark Rothko o Le rouge et le noir d’Stendhal?

Khatia Buniatishvili. © Festival de Torroella/Martí Artalejo

Dies després, les vermelles parets de l’escenari de l’auditori Espai Ter acollien el recital de piano en solitari de l’exuberant pianista georgiana Katia Buniatishvili.

L’artista, conscient absolutament del seu magnetisme visual, es presentà a l’escenari amb un brillant vestit vermell que no només perfilava la seva figura, sinó que xocava literalment amb el color de les parets de l’escenari, tot produint un efecte de mimetisme visual que, alhora, contrastava amb el negre del color del piano i el color atzabeja dels seus cabells.

Un cop la pianista va tenir petrificat el seu públic amb la mirada, la pianista el va hipnotitzar amb la seva música, amb una personalíssima lectura dels Quadres d’una exposició de Módest Mussorgski. Amb una recerca constant dels contrastos al límit de les possibilitats del piano, la pianista no sembla tenir cap problema a rellegir la partitura de Mussorgski amb un estil més a prop del de Liszt i Rachmàninov que no pas el que escau al compositor rus. Buniatishvili juga a la provocació però convenç, i si bé se li pot retreure un abús del pedal per aconseguir un so tal vegada massa esmorteït en els passatges més íntims, la seva lectura és tan arriscada com coherent, i amb una direcció conscient des de la interiorització inicial cap a l’extraversió final amb una “Gran porta de Kiev” memorable.

A la segona part abordà una Valse de Ravel complicada i en què, aquí sí, se li va escapar de les mans el temperament i l’excés de personalitat en una obra ja complexa i de difícil execució. El resultat fou una versió confusa, en què a penes es podia seguir el discurs i creava una sensació de desconcert que es perllongà de l’inici al final de la peça.

Per compensar, i fidel a la seva personalitat, la Rapsòdia hongaresa núm. 2 en Do sostingut menor de Franz Liszt en arranjament de Vladimir Horowitz enlluernà no només per la seva capacitat virtuosística, sinó per l’organicitat que es percebé darrere la munió de notes que conté la partitura. Un cop més, Buniatishvili arriscà amb tempo, però, aquí sí, guanyà ella la cursa amb una temprança i caràcter brutals.

El concert es clogué amb tres moviments de Petruixka d’Igor Stravinsky que, després del grandíssim Liszt, quedaren en un segon terme, si bé la pianista n’executà una lectura plena de vida i de precisió impecable.

Després de tantes notes… s’agraí com a bis un breu moviment d’una sonata que atribuïm –a risc d’equivocar-nos– al pare Soler, però que la pianista utilitzà per recordar que també coneix i es pot aplicar la dita del “less is more” (menys és més) a l’hora de fer música, tot revertint la taquicàrdia a què havia sotmès l’audiència sencera i facilitant el feliç, i tranquil, retorn a casa.