Els qui seguim aquests avatars de la vida cultural i musical i els seus reflexos en la premsa diària podem comprovar amb facilitat com els mesos de juliol i agost, des de fa anys, l’activitat de l’anomenada “ música clàssica ” es desplaça preferentment cap al Nord de Barcelona, o als esclats del Vendrell i puntualment a Montserrat, Poblet i poc més. No és qüestió de parlar ara de per què hi ha comarques desateses i municipis amb tan important patrimoni cultural no promouen aquesta mena d’activitats, i si ho fan, o mostren interessos polítics, o visions locals i pobres. Descoratja la timidesa i escassetat de La Ruta del Císter, o el nivell de les propostes a Sitges, Montblanc i rodalia, per exemple. Si això és mostra de política cultural anem malament. I no parlem de Barcelona, que ja és tema candent.

Feliçment, però, des de fa uns anys els melòmans barcelonins que es queden aquí poden gaudir d’uns 30 minuts de música al dia per poc més del que costa el cinema, i aquest any en una nova i petita sala – benvinguda – del Reial Cercle Artístic que enceta una nova etapa cultural. El cicle que avui acaba ha proposat 26 concerts el mes d’agost amb un perfil de músics de Catalunya i també amb obres noves dels seus compositors. Bona idea i un repte. I en aquesta ocasió que comentem, el compositor convidat va ser Josep M. Guix, que en els darrers anys va deixant petites perles inspirades en un japonesisme també present en altres importants compositors europeus del moment.

Guix va escriure per a aquesta estrena amb l’Accentus Trio (clarinet, violoncel i piano) música sobre tres petits haikus, sempre en un marc concertat amb els recursos instrumentals habituals, tot escrit amb extrema sensibilitat.

Aquesta estrena va ser acompanyada de peces de Piazzola o Paquito D’Rivera, i en la part central versions d’un Trio de Beethoven o del Trio (del 1973) de Nino Rota.

Una obra que utilitza recursos homofònics, d’un magnífic compositor de música de cinema, i que en aquest cas al· ludeix a la seva pròpia capacitat melòdica i a idees de Xostakóvitx.

Un cuidat cicle amb programes de cambra com Barcelona Belle Époque, amb obres de Mompou, Blancafort, Massià i Orfila; el Dàlia Quartet, al qual Cervelló va dedicar el seu Remembrances, i també diversos solistes, tres dels quals es van presentar a la sala del Palau de la Música, inundat habitualment de sons comercials de flamenc, que a això es dedica Barcelona i és el que exigeix el seu caràcter de ciutat portuària. Abans amb mariners i baixos fons (en temps de Picasso, posem per cas), ara amb creuers, taxis a la seva disposició i ofertes de modes. I amb això passem el temps, que som a l’estiu.