Cerca de crítiques

Enquesta

Aida de G. Verdi

Egipte llatí

20/7/2003 |

 

'Aida', de Verdi. Daniela Dessì, Fabio Armiliato, Elisabetta Fiorillo, Joan Pons, Roberto Scandiuzzi, Stefano Palatchi. Direcció d'escena: José Antonio Gutiérrez. Escenografia: Josep Mestres Cabanes, restaurada i adaptada per Jordi Castells. Vestuari: Franca Squarciapino. Il·luminació: Albert Faura. Coreogafia: Ramon Oller. Companyia Metros. Cor i Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Director: Miguel Ángel Gómez Martínez. Barcelona, Gran Teatre del Liceu, 18 de juliol.


En el món de l'òpera, termes com els de multiculturalitat o globalització (curiós, ara no es parla d'internacionalisme, ¿deu ser pels ecos marxistes que comporta?), per molt buits de contingut que sovint estiguin, ja fa dècades que estan més que assumits. Això no obsta perquè quan al Liceu per fi podem gaudir d'una òpera del gran repertori italià amb un repartiment amb quatre dels cinc protagonistes italians la cara se'ns alegri. Si hi sumem un baríton menorquí per completar el quintet, la quota de llatinitat d'aquesta reposició d'Aida va ser digna de celebració. Més que res, perquè es va notar en positiu.
L'Aida de Daniela Dessì potser no és la més opulenta possible, però la soprano genovesa, massa temps absent de l'escenari liceista, va donar una lliçó de cant intel·ligent i senyorial, sense caure mai en efectismes barats, al servei d'una concepció planyívola i plena de dolcesa de la princesa etíop, afavorida per un domini remarcable dels pianissimi que Dessì va anar regalant al llarg de la funció, fins a l'entendridora escena sota la "fatal pietra". Al seu costat, Fabio Armiliato ens va recordar que hi ha més (i millors) tenors italians que l'únic que darrerament visitava casa nostra. Guerrer coratjós i amant apassionat, Armiliato va fer justícia als dos vessants del rol de Radamès, amb un so sempre ben cobert, des d'un centre atractiu fins a un agut ferm, en el que va ser un debut remarcable. Que en la vida real Dessì i Armiliato siguin parella no deu fer pas mal quan als seus duos respiraven en la mateixa longitud d'ona.
En encertat contrast, l'Amneris d'Elisabetta Fiorillo va ser temperament al roig viu, una mica unidireccional i no sempre amb ple control dels seus poderosos mitjans, però amb millor connexió entre els contundents greus de pit i l'agut explosiu. També tornaven al muntatge el dominant Amonasro de Joan Pons, decisiu per fer enlairar la temperatura del tercer acte en la seva incisiva intervenció en el duo amb Aida, el noble Ramfis de Roberto Scandiuzzi -en millor forma que fa dos anys-, i l'impecable Rei de Stefano Palatchi. Ana Nebot va ser una correcta Sacerdotessa, mentre que Josep Fadó va ser un impactant Missatger.
La direcció de Miguel Ángel Gómez Martínez, en el que ha estat un tardà debut al Liceu, va ser tot menys rutinària. Alguns dels seus accellerandi van ser idisioncràtics, per no dir exagerats -¿una de les possibles raons dels xiulets de quatre al final de la vetllada?-, però el músic granadí es va prendre la partitura verdiana pel que és, un prodigi de subtilesa instrumental, extraient detalls a pleret i explotant a fons el sentit dramàtic dels silencis. Només un botó de mostra: en un tercer acte esplèndid, Gómez Martínez va aconseguir que violes, violoncels i fagot emfasitzessin la desolació d'una anorreada Aida després que el seu pare li digui esclava dels faraons, mentre que la frase ascendent dels violins a "O patria, patria! Quanto mi costi!" deixava ben oberta la tràgica ferida emocional de la protagonista. Hi va haver lapsus de concentració, però en conjunt l'orquestra va seguir el camí de refinament sonor demanat per la batuta, alhora que en un cor pletòric cal subratllar el sotto voce ultraterrè dels homes a la segona escena del primer acte. Les protestes a l'equip escènic van ser encara menys entenedores, ja que José Antonio Gutiérrez va moure bé les seves fitxes dins del marc tradicional dels decorats de Mestres Cabanes, comptant a més amb el suport de la imaginativa coreografia de Ramon Oller. O és que ara resulta que també voldrem urinaris al mig dels telons pintats?


Xavier Cester
Avui